Buidar la casa dels pares (Ed. Trípode, 2023) de Josefina Maymó i Puig
Que difícil és buidar la casa dels pares! La casa de la teva infantesa. Ara toca classificar, llençar, regalar… Aferrar-te desesperadament a la idea que només són objectes i no poder, perquè cada moble, cada làmpada, cada cadira, et parla dels pares. Els objectes et parlen de com eren els pares. De les seves il·lusions, del seu compromís. Dels amics i de la família. I et sembla que en buidar la casa estàs destruint el que ells eren, i ja saps que no és així, però t’ho sembla. Li regales al nebot la taula del menjador i les cadires, ell sabrà escampar un somni d’aigua, i et consola que el nebot sigui part de tu, així l’amputació no fa tant de mal. Però li regales a un desconegut la làmpada de llàgrimes de cristall del menjador i plores tota la nit.
Buidar la casa dels pares
quan el dol és recent:
movedisses arenes
terratrèmol intern!
Tu que ho guardaves tot, pare, què pensaràs de mi? Retalls de diaris, llapis i bolígrafs, dossiers amb ressenyes classificades amb cura i intel·ligència. La teva col·lecció de pipes. La teva ànima arreu, escampant-se encara, com aquell fum de tabac que és l’olor de les tardes de diumenge.
A cada racó de la casa, la mare estimant-me. Despullo el menjador de cortines i paraments, m’assec a totes les butaques que us van acollir la vellesa, per endur-me’n l’olor, per imaginar-me una última abraçada que em doni consol.
M’empelto amb el sofà i em creixen branques.
Semblo un ocell engabiat: ara el rebedor, ara la cuina, ara el menjador, torno al dormitori, m’aturo al despatx, vaig al bany i em rento la cara, he deixat una tovallola per si de cas. Passejo per la casa, trepitjo la rajola que ballava, encaixo el marc de la porta de la sala, li cal cola de fuster, apujo les persianes, segur que algú les posarà noves. Tanco la porta de la galeria, o no, millor la deixo ajustada.
Llençols ben blancs, brodats / amb inicials que un dia vau unir i que jo ara no sé què fer-ne; me’ls emporto cap a casa, potser, o li regalo a una amiga enamorada del vintage, no ho sé. Encara olor de lavanda i fusta bona a la roba plegada, aroma de les mans de la mare acotxant-me. A mi, malalta, aixoplugada al llit dels pares.
En faré poesia.
La poesia, l’escriuré a la Hispano Olivetti o la cosiré a puntades menudes al vaivé del peu, politja i biela. I si no em surt a la primera, seguir repicant contra el paper les lletres per sargir els dies com feia la mare.
Tanco les portes amb vitralls del menjador i marxo, no, no marxo, m’emporto la casa amb mi a cada rengle del poema.
Marta Pérez Sierra
Barcelona, agost 2024
