Esmorzàvem a l’ombra de la Magnòlia centenària del jardí de la padrina, cada dia d’aquell estiu. L’últim nostre estiu. Tu llegies l’Ara i em comentaves, desvagat, notícies esfilagarsades. Jo comptava els centímetres que dia a dia les arrels de la Magnòlia eixien del terra. Fins que un esmorzar tu ja no hi eres, les arrels …