Tornar al bosc d’Emília Illamola, editat per La Font del Cargol, és una novel·la que amb un estil intimista ens indueix a la reflexió constant. La protagonista, la Bruc, escriptora, s’endinsa en el seu passat i escata cada una de les idees i sentiments que li venen al cap. Com diu la contra del llibre La Bruc Pretén recuperar el seu lloc al món i transita entre els clarobscurs confusos dels seus records, tot avançant en l’escriptura d’una novel·la que se li resisteix. No ho fa d’una manera obsessiva, li surt i s’hi entreté, com faria qualsevol de nosaltres si volgués descobrir un perquè. Si volgués tornar al bosc, al bosc dels sentiments, al bosc de la creativitat.
Cal felicitar l’autora per l’encert de la tria d’estrofes de la cançó “El que m’agrada de l’aigua” com a citació de cada un dels tres capítols. Cançó de Jordi-Pera Cerdà cantada per Teresa Rebull. Un encert que provoca la nostra intuïció i que sense dir res ens prepara al que vindrà.
El que m’agrada de l’aigua
és que totes coses veu
les mira i les emmiralla
…
Vull recalcar que m’ha semblat molt interessant com l’Emília és capaç d’enllaçar el món de la Bruc amb la seva tasca d’escriptora. Les preocupacions de la protagonista que sovint sent com s’esvaeix en un món que no identifica com a seu o davant del full en blanc.
Perquè només aquí, aquell món que vaig deixar es pot fusionar amb el d’ara de forma natural.
La Bruc glateix entre el desig de ser reconeguda i la necessitat de passar desapercebuda. Les amistats, que sovint ens configuren. L’escriptura, que n’és un mirall d’aquest jo que cerquem interminablement. El que és i el que va ser, i el que voldríem que fos.
L’Emília té la traça de mostrar-ho des de la mirada d’una persona que sap contemplar la natura. Així ens trobem descripcions del paisatge que podrien ser perfectament les de l’ànima de la protagonista. Com si la natura i l’entorn es fes un tot amb ella.
I mentre observo la nit que comença, d’un negre blavós, sense estrelles, que em transmet una sensació de continuïtat efímera, m’envolta també una sensació de perill, com si estigués als peus d’un penya-segat, a punt de perdre-ho tot.
Tornar al bosc és una novel·la que ens acarona els sentits, com dic sovint, cal que les paraules ens toquin, i aquí ens toquen i ens sacsegen. Respirem i sospirem. Escoltem l’aigua i la música. Mirem i admirem.
M’ha agradat reconèixer la veu de l’Emília i passejar amb ella per l’estimada Argentona mentre un enfilall d’emocions em condueix de la seva mà al meu propi bosc.
