És l’últim llibre de la poeta Mònica Miró, la seva petjada de dona, el seu vestigi de poeta. Paraules que ens ve de gust que es repeteixin en silenci com diu la cita de Simone de Beauvoir, una de les dues, que a tall de prefaci, obren el llibre. L’altra cita és de John Berger i reflexiona sobre la poesia que guareix esquerdes de l’ànima. I seguim la petja, com molletes de pa dur d’un conte infantil, que no ens volem deixar ni una de paraula..
A manera de dietari, podem caminar els dies de la Mònica. El que ella és perquè li han llegat altres dones El que nia en ella perquè ho ha llegit i ho ha fet seu, del tot, fins a destil·lar-ho després en versos.
A tu, el poema,
a tu, que no pogueres
dur el pes de viure.
A tu, desconeguda
dona, per qui ara ploro.
La poeta aprèn del seu entorn, de referents com Murakami, Wagner, Tarkovski…, de la natura una planta raona / amb tot el cos, del que enyora, de les pèrdues. Saber ser nosaltres mateixos, ser casa, hora descompassada. Tot allò que l’habita, tot el que serà que ja ho era en néixer. I buscar pels calaixos les alegries. Potser li passa com al poeta Josep-Ramon Bach que deia: En casa pobra guardo les llàgrimes al calaix dels petons. Llegeixo i rellegeixo Vestigia i els poemes obren els meus calaixos i hi veig flors seques, i cinema, i adolescència, i tot el temps que potser viure. I també hi trobo pedres polides amb els teus epitafis gravats, Mònica, que em recorden que tot és bell i efímer.
Sargir la vida
sense fils, sense agulles,
amb subtilesa,
repuntant de besades
els teixits desatesos.
I no perdre mai l’instint de volar.
