«En Pilio Piris decideix fugir del temps que vivia i per evitar el perill s’inventa una nova campanada, la que fa tretze, la bona, la que li dona una segona, tercera, quarta oportunitat.»
Del pròleg de Jordi Roig
El temps no cura, diu el poeta, però ell se’l fa a la seva manera per guarir-se. S’inventa una nova campanada on refugiar-se, on ser lliure. Lluny del déu opressor i de tots els que l’han creat, perquè aquest déu només existeix en la ment perversa dels que volen controlar-ho tot. Una tretzena campanada lluny d’hores obscenes. La soledat, la malaltia, la família, el fet de sobreviure… Toquen moltes campanes en el llibre de Pilio, Toca a Completes la campana de Santa Mònica, el dia s’acaba i amb el seu tany t’emociones. Amb el poeta imagines la possibilitat d’un altre temps on néixer de nou ni que sigui una horeta. Un espai on cap jutge decreti que la campana no ha de sonar / quan es faci la nit fosca.
Tretze campanades és un repic a la llibertat, és campanes al vent. Imagino al meu amic músic, Blai Ciurana, un expert en sonar campanes, oferint-li un concert al cimbori campanar d’algun monestir, només per en Pilio i la Genisa, la seva dona. Sonaria la tretze campanada en donar les 12 h de la nit, i en en Pilio i la Genisa s’esmunyirien per ella.
Fotografia: Blai Ciurana al Monestir de Vallbona de les Monges.
