Totes les famílies felices

Totes les famílies felices
Voliana edicions, 2021
Eva Llobet Martí

Eva Llobet Martí amb el recull Totes les famílies felices ha guanyat el Premi Ciutat de Terrassa Anna Murià de contes del 2020.

Deixeu-me dir abans de comentar res, que Totes les famílies felices es mereix el premi que li han atorgat. És un llibre magnífic, preciós!
Relats breus escrits des de la sensibilitat, amb una nota d’humor, tot sovint amb malenconia persistent, on els personatges es reafirmen en la seva força per superar ferides, mancances, pèrdues. Relats breus escrits amb un llenguatge precís i exquisit, amb lirisme, amb la força de la poesia, que s’allunyen de les obvietats i ens obren a una història que podria ben bé ocupar tot un llibre. Relats que deixen al lector amb aquelles ganes de saber més i amb tota la història explicada des del suggeriment. Aquella por, trauma o record que va marcar a un dels personatges o a tota la família, que condiciona, que l’ha fet d’una determinada manera.
El llibre comença amb una cita d’Anna Karènina que diu “Totes les famílies felices s’assemblen. Cada família dissortada ho és a la seva manera” i l’Eva així ens ho mostra en cada una de les històries.

Potser és que amb l’edat ens comencem a veure les costures, pensa l’Èlia, els punts i repunts, els fils que ens armen i que una mà invisible fa anar, capriciosa. (pg. 15)

Això fa l’Eva, ens mostra les costures dels personatges, allò que l’ha cosit, o que li han cosit a la pell. I si cal, descús per mostrar la ferida i el dolor. Tot allò que hem heretat en la convivència, el que ens va fer mal, un despropòsit, una feblesa, tal vegada res, només ser així. I aprendre a suportar-ho, a fer-ho menys més passador. Acceptar que la vida i la mort van de bracet i que la mort deu ser així, un cop sec com…

… les branques, carregades de fulles, que cauen a terra, les altes i les baixes, les gruixudes i les primes, amb un cop sec. La mort deu fer aquest soroll, decideix, mentre el fill les cull i les arrossega. (pg. 26)

I el lector entén que la vida és aquesta figuera carregada de branques, que el pare és a l’ombra de les seves experiències i que el fill arrossegarà tota la seva vida el seu llegat.
Anar passant els dies i aturar-se en la bonica prosa de l’Eva en un racó o altre de l’existència, sols o acompanyats, i decidir ser feliços. Feliços amb les empremtes de les pèrdues a la pell, amb el temps que passa sense passar, amb totes les carreteres secundàries que circulen pel nostre cos.

Violacions, Alzheimer, vellesa, maltractaments, relacions incòmodes, gelosia, incomprensió, càncer, divorcis… i saber gaudir dels indrets on de nit és de nit, i riure dalt d’una furgoneta

… pensa que potser l’amor és això, pixar ajupida, amb mig cul fora, i que l’altre t’agafi amb força les mans. (pg. 61)


Estar contenta… I demà, demà Déu dirà. (pg. 63) i seguir lluitant per aprendre, per desfer tots els nusos

La Fina es treu el casquet sota la dutxa i el cabell llarg, gris, abundós, li llisca esquena avall. A poques passes, una nena plora a llàgrima viva mentre la mare, amb paciència, li va desfent a poc a poc els nusos amb la pinta. (pg. 104)

Àvies i avis, mares i netes, filles, pares i gendres, germans i cunyades, amics, parelles, gossos i gats, algun ocell. Famílies felices ben diferents una de l’altra, cada una amb la seva ànima, totes amb la seva particular lluita. I després de cada ensopegada, cada membre de la família fer…

… com si tornés al meu cau, al meu niu, a casa. (pg. 177)

Marta Pérez Sierra

Abril 2021