Per dir-ho amb uns versos de Fer me llueve una desnudez/ que no cierra en llegir el seu llibre de poemes TODOS LOS FEBREROS CADA DIECIOCHO (Editorial La Garua poesia , 20220) i el fred es fa ocell, i la vida, arbre nu. La vida que tremola lleugera, intensa, per tots els versos de Fer per dir l’absència. Un febrer etern, dolorós, bellíssim, que es vessa en els poemes com un pètal esberlat o una ploma lleugera, en silenci, amb prudència, con la herida desnuda. Un febrer que no molesta però que se’t clava a l’ànima en una soledat gèlida, que deixa una petja, lo que queda donde el pàjaro / al volarse i et fa desitjar tornar a ser un nen, descrecer, per no patir la pèrdua, per tornar a caminar de la mà de la persona estimada.
Donde tu ropa
un puñado de violetes
y quieto
muy quieto
el silencio
