Jos Rossinyol
Ell, ara, potser no es sentirà identificat, el vaig convertir en un heroi mitològic, fill del sol i la muntanya, o potser si! Els nens són sorprenents!
Vols llegir sencera la història de Jos i Laia? La història que explica com va néixer el port d’Aiguadolç?
Cliqueu sobre l’enllaç:
Gènesis
Enfosquia. Lentament, amb mandra.
El sol no volia abandonar aquell indret. Vermell i pletòric restava al cel, desafiant la lluna que ja sortia. La lluna creixent, indolent, segura d’ella mateixa, obviava la descortesia.
Era capvespre quan començà a plovisquejar, una pluja fina xopava la terra de la muntanya i esvalotava un xic les onades del mar.
Era un indret costaner molt bell, amb aquella bellesa que atorga la barreja de feréstec i dolç. El mar havia mossegat un tros de terra com oferint-li unes sabates cristal·lines a la muntanya i ella, la petita muntanya, sempre abocada a contemplar aquell mar que se li oferia alhora que la dominava, s’havia deixat mossegar i havia copsat el dolor com una prova d’amor.
Plovia, pluja insistent penetrava la terra de la muntanya i relliscava fins al mar. Obria fissures a la terra salina amb la seva dolçor. I la terra no se’n sabia avenir, no reconeixia aquell gust sense nom, acostumada com estava a la salabror.
La lluna i el sol contemplaven l’espectacle ignorant-se l’un a l’altre.
La lluna mirava embadalida el mar.
El sol gemegava en vermells per acaronar la terra.
Amb una suavitat imperceptible la pluja calava en tots els elements.
Solitud d’enamorats que en desig es perden.
Cadències que esdevenien roncs.
Sortiren les estrelles a festejar el doble adveniment de l’amor.
L’aigua dolça estroncava la monotonia d’un mar que només tenia aquella muntanya i d’una muntanya que només tenia aquell mar. L’aigua dolça era una intrusa que provocava canvis, que atreia l’atenció dels astres i perpetuava un moment impossible, el moment on la lluna i el sol resten alhora en el cel per produir miracles com el d’aquell dia – nit.
El temps s’aturà, deixà el lliscar només per als rierols subterranis de la muntanya.
Quelcom diferent amansia la terra. La terra aspra tenia fluids nous, fluids dolços fins ara desconeguts.
El sol s’enfortí i amb poderosos raigs abraçà la terra. La terra, com una dona oberta, acollí la seva força i l’estimà. Fou la follia, el sol i la terra rodolaren en verds, vermells i ocres. La terra i el sol, sota la pluja, s’alimentaren d’un menjar nou, l’amor que vessava en aigua dolça per les entranyes de la terra. Així fou com la muntanya quedà prenyada del sol i va concebre el seu únic fill, el primogènit fet de terra i foc, Jos, l’hereu d’una màgia no escrita en cap llibre. Jos.
Jos es gestava. La lluna, tímida i prudent, abillada d’estrelles, contemplava el prodigi.
El mar gemegava, potser era d’enveja, potser de delit. El mar sospirava maragdes i blaus i la lluna se’l mirava. La lluna emocionada començà a plorar un cabdell de llum de plata que encerclà una onada, el mar sentint la carícia d’una mà amiga xuclà amb ànsia llum de lluna. La lluna, romàntica sempre, s’enamorà del mar i es capbussà en les seves aigües, jugà amb la bromera blanca, tentinejà amb les onades i aprofundí en les besades.
El mar es sentí mascle i penetrà la lluna. La lluna quedà presonera de les profunditats blaves, esdevingué, rodona i blanca, prenyada.
La lluna plena gestava dins les aigües salades una nena, ni sirena ni humana, una nena com cap altra, Laia , filla d’un traspàs, d’un aturar-se. Laia.
Les hores badallaren i es despertaren amb elles els minuts i els segons i… la creació.
A la lluna li arribava el temps de minvar, al ritme de les aigües marines comptava les contraccions que anunciaven el moment del part. La lluna, mare, com si d’ella se’n desprengués un bocí, donà a llum. A l’hora més fosca, tenyint de roig l’amant, de sang les onades, parí Laia.
Laia, amb un mantell blanc, llepada pel seu pare, el mar, que la rentava amb tendresa, havia nascut de les aigües.
La lluna com barca de plata solcava el cel de la nit altra vegada.
El mar, amb molta cura, deixà Laia adormida a la sorra de la platja.
La terra tingué contraccions de part. Dolors compassats que empenyien el seu fruit fora de les entranyes. Brolla una font i una altra i una altra. La terra trencava aigües. S’esberlaren els camps, es partiren les pedres, s’esfullaren els arbres, tot avall, cap al mar. Primer el cap, desprès el cos i a la fi les cames i els peus. Jos recollit pels braços del sol va prendre la primera alenada d’aire. El sol el diposità a la falda de la mare. I la platja es va fer bressol.
Els jorns es succeïen amb vivesa.
Diuen que la nit empenyia el dia i el dia la nit, amb presses, delerosos els astres per veure créixer els seus fills. La muntanya alimentava Jos i el mar alletava Laia. Tots dos a la platja de l’aigua dolça.
Inconscients del prodigi, els dos infants compartien el lloc i el temps, tot i que eren entre ells estranys. Jos i Laia vivien a la platja, aquella encisadora platja meitat mar, meitat muntanya. Aquella platja dolça i salada. Però … totes les postes de sol ella s’acostava al mar i s’endormiscava sobre la sorra mullada de la riba esperant la seva mare, la lluna. Ell marxava a la muntanya i s’estirava sobre les fulles per veure com en roig i daurat es desfeia el dia.
Jos era formós i altiu com els pins i Laia, tendra com la bromera de la mar en calma. Laia es feia vestits d’algues trenades amb fil de corall, de petxines se’n feia arracades i la seva mirada tenia la calma de l’albada. Jos es perfumava amb espígol i sàlvia , els seus cabells s’enrinxolaven com matolls a la brisa marina despentinats i posseïa el somriure franc heretat de la natura sàvia.
I un altre capvespre tornà a plovisquejar.
Envelat de pluja pel ball del fanalet.
Perfum de melangia impregnava l’arena.
Violetes de vidre vestien al mar i a la muntanya.
Laia i Jos sota la pluja, xops d’un desig no identificat, s’havien perdut pels camins del capvespre.
Ell de fang, ella de sal.
Laia trescà entre les pedres vora la mar, la seva pell absorbí l’esquitx de cada onada, però no en tingué prou, sentia anhel per la terra assolellada.
Jos caminà lentament per la sorra aspra, s’enfilà fins la carena cercant la pau i, en no trobar-la, amb esguard àvid, es girà cap al mar i només tingué ulls per a ella.
Laia mirà cap el sol ponent i va saber que volia foc i terra, que el volia a ell.
L’àliga baixà fins a l’arrissada mar. Les branques es feren salades i les onades, botons de margarides blanques.
Els seus cossos, assedegats l’un de l’altre, brollaven sol i terra , lluna i mar.
Anhelaven retrobar antigues besades.
L’embat furiós de les onades empenyia els pits de la noia vers el cos nu del noi.
En un ball, foll d’amor, ell la prengué.
Suaus els llavis, s’emmotllaven l’un amb l’altre, sense paraules s’entenien, parlaven amb petons que caminaven per tot el cos.
Ella deixà empremtes de sal a les parpelles del noi. Ell dibuixà fulles d’heura als malucs d’ella.
Confegiren la màgia del nostre port d’Aiguadolç entre sospirs i rialles.
Ells varen construir el primer veler, ells feren la primera cabana.
Encara hi viuen, hi són en cada bri d’herba amarada de sol i en cada espurna de mar il·luminada de lluna.
Encara hi viuen, els duem a l’ànima els habitants del port d’Aiguadolç , els visitants, els pescadors i els passavolants . Els portem a la nostra pell d’escates esberlades de la muntanya.
FI
Marta Pérez i Sierra