L’últim viatge, publicat per l’Ajuntament de Castelló de la Plana, de Rosa M Arrazola. XXIX Premis de la Mar de Poesia, Miquel Peris i Segarra. Pròleg de Maria Carme Arnau i Orts.
L’últim viatge és un homenatge a un ésser estimat perdut inesperadament per la nefasta pandèmia. La Rosa M l’evoca amb bellíssimes paraules, però, com recalca en el pròleg la poeta Maria Carme Arnau, mai l’anomena; així el lector se’l pot fer seu. A l’estela del temps que ens van robar tots tenim algú estimat que va marxar.
L’últim viatge està escrit des de l’amor a la vida, des de les il·lusions compartides i l’afany d’aprendre a ser millors persones. Evidentment que els versos acaronen la tristor, sí, i eixuguen llàgrimes, clar que sí, però no s’hi recreen. L’amor que ell els hi ha regalat és vida, per sempre. Amant de la mar i dels viatges, tenia un vaixell ancorat per recórrer la Mediterrània. Capità estimat…
Havies procurat un veler blanc,
per navegar plegats
cap a Pegàs
a l’hora del capvespre.
La remor de les onades, l’albada, les sirenes, els peixos menuts, l’enyoren. La poeta es fa sal i aigua tot cercant la seva pols de mar blava. Lliris de mar a la taula on escriu poemes, on invoca deus marins, a Tritó, per exemple
Treu-nos, sisplau, la conxa de cargol
que ara ens fa falta.
La vida, que bat en cada bocí de natura, és el record d’ell. El vent que suaument frega la pell, és ell. L’albada és ell. La sal i el llimoner. El peix i la música. El muguet i el miracle. Ell que es va fer de vent, sobtadament.
una veu amorosa
que predica,
que treu ferro
a la mort
i canta la vida.
I amb tots els vents, la poeta viatja pels indrets programats, sentint-lo a frec de pell. Frueix de les menges i el vi de cada lloc, com si fos amb ell, i escriu:
per plorar-te
amb les ganes de somriure.
