Escala de cargol (La puça del petroli, 2025), de Glòria Calafell
Llegeixo el llibre i, gairebé en acabar, em sorprèn l’última estrofa de l’últim poema:
He decidit fugir
del dia i la nit.
Resto al capvespre,
quan la llum s’atenua
i els records em conviden
a la beguda més íntima
entre la vida i jo.
Entossudida i persistent, com l’hora que declina, Glòria Calafell ens parla del pas del temps i dels objectes que acumulen memòria, la dels nostres ancestres. Alhora, reivindica i denuncia —amb una barreja d’ironia i malenconia, sempre amb bellesa i intel·ligència— el mal que suposa la ignorància. La vulnerabilitat de la no consciència.
Els poemes d’Escala de cargol estan escrits en un to directe, cru i realista. Són poemes continguts i potents, plens d’imatges quotidianes i alhora transcendents, on l’autora juga amb recursos visuals, contrastos d’estat d’ànim i metàfores pictòriques per parlar d’una actitud vital —potser fins i tot d’una estratègia de resistència emocional—, malgrat que el destí sigui cruel i les relacions ens provoquin insatisfaccions.
Ressaltaria els diferents símbols i metàfores que ens aboquen a la memòria ancestral gravada a la pedra, als ulls d’un peix o en un objecte quotidià, com al poema Pinta espessa, que parla de lligams intergeneracionals, de gestos que perduren i de la nostàlgia d’un passat compartit a través d’objectes i rituals senzills. El poema descriu una cadena de gestos íntims entre dones de la mateixa família —besàvia, àvia, mare, filla. Pentinar-se amb la mateixa pinta espessa és més que un acte de cura: esdevé un ritual heretat, un símbol de continuïtat i pertinença, on els cabells representen la feminitat, el pas del temps en el color que es transforma i la intimitat entre generacions.
Hi ha un poema que em té encisada: Amants.
Faig un inventari d’idees
per bastir
els armaris de la cuina,
i l’amor de dos amants vells.
A les lleixes,
no sé on posar gots, plats i tasses.
Amb tu,
no sé què fer amb l’alè dels anys;
ni amb els plecs de la pell.
Sols sé que no voldria omplir el buit
de la teva absència.
L’autora parteix d’una imatge quotidiana —fer un inventari per ordenar la cuina— com a metàfora per explorar emocions més profundes. Utilitza imatges domèstiques (armaris, lleixes, gots, plats, tasses) per contrastar-les amb elements intangibles i emocionals (l’alè dels anys, els plecs de la pell, l’absència). Els dos versos finals són especialment colpidors: “Sols sé que no voldria omplir el buit de la teva absència”. Expressen una por profunda i una necessitat de presència, com si l’amor, malgrat el desgast del temps, fos encara essencial.
Avancem per una escala de cargol, per la complexitat del dia a dia, superant la por i la foscor. I, al voral, sempre hi ha flors blanques que
ens ofereixen perles fresques
a l’alba.
Marta Pérez Sierra
Novembre 2025
