A Aigua i lluna, temps d’oliveres, de Montse Rusiñol, publicat per Témenos Edicions (2025), hi ha un temps per a cada cosa. El recull conté vint-i-dos relats dividits en tres parts, cadascuna encapçalada per uns versos de Caterina Arderiu, extrets del poema “Oliveres”. Són relats que ens parlen de la vida i la memòria, de la precarietat i la resistència, de la infantesa, la vellesa i el pas del temps.
A la primera part: De soques retortes / com vells galiots, llegirem relats que ens traslladen a l’enyor d’un passat, no sempre fàcil, però nostre. La precarietat es manifesta en les coses petites i concretes, donant versemblança i emoció. El pas del temps hi és clau: la vida que transcorre entre esperes, treballs i dols. Sempre amb una ironia tràgica commovedora. Rusiñol ens parla de memòria, de pèrdua, de supervivència i de la fragilitat humana.
La segona part: Quantes d’oliveres / en ma vida hi ha! mostra que, efectivament, d’oliveres n’hi ha moltes a la vida, i cadascuna pren un significat ben diferent. Els infants en són sovint protagonistes, amb un refugi o altre. També hi apareixen personatges atrapats (físicament o mentalment) que troben una sortida radical, sovint autodestructiva, mentre l’escenari esdevé símbol de la seva condemna o redempció.
I a la tercera i última part del llibre: Pàl·lida olivera / que em parles d’ahir!, Rusiñol ens parla d’un ahir que no és col·lectiu, sinó íntim i proper. Fins ara, els relats havien explorat traïcions, venjances, poders soterrats i passions fosques que culminaven en catarsi o destrucció. En aquest darrer bloc, el to es torna més nostàlgic i íntim. El relat que obre l’apartat, “La casa”, entesa com a contenidor de vida i memòria, marca la transició de la foscor a la llum de l’esperança, encarnada en la decisió final: “Obrir, amb una altra clau, una casa més petita.”
El llibre es clou amb el relat “Sempre una olivera”, que transmet una esperança serena. De nou, la imatge de l’olivera com a refugi i lloc de memòria connecta la infantesa amb la vellesa, i apunta a la continuïtat entre generacions.
Els textos de Montse Rusiñol són potents, commovedors i colpidors. Amb una prosa que combina l’estima per la llengua amb una mirada lúcida i profunda sobre la vida. La figura de l’olivera —resistent, arrelada, viva— esdevé símbol de refugi, de memòria i de persistència.
Marta Pérez Sierra