Entre tu i jo, mare (Témenos Edicions, 2021) de Montse Rusiñol
Aquesta habitació que ha estat l’habitacle de la meva mare durant una setmana
ara m’és totalment aliena. Fins i tot en aquest cos de llavis corroïts i de galtes
solcades no la reconec. La mare no és aquesta figura de marbre que tinc al davant.
Diuen que quan estàs a punt de morir, tota la vida et passa en uns segons. A la novel·la de la Montse R. és a la filla de la mare morta a qui tota la vida li passa en uns segons, i ens l’explica detalladament. No com una conversa amb la mare morta, com tots hem llegit a “Cinco horas con Mario” de Delibes, no, no. Retroba la mare que recorda, a ella mateixa de petita i joveneta, a la seva família. I ens ho explica clar i català.
L’autora s’emmiralla en el record dels ulls verds de la mare que estima i n’ofereix la seva vida, el testimoni, com si fos un diari, en primera persona. Amb un to irònic, fresc, poètic. Sense embuts, la veritat nua en aquest emotiu llibre. M’ha fet pensar en les constel·lacions familiars: com per entendre’s a ella mateixa, com per guarir-se, amb detalls menuts i sentiments grans. Perquè escriure també serveix per entendre, per perdonar i per reconciliar-nos. Potser la Montse, després de recompondre els fragments de la seva vida, al costat de la mare, s’ha trobat més a ella mateixa, potser aquest llibre és una mena de catarsi que sense la pèrdua de la mare no hauria estat possible, perquè malgrat que amb la mare la protagonista no s’entenia gaire, sense ella hi ha el buit. Un desarrelament feridor.
La por de la mort, latent fins ara, de sobte ens queixala a tots el cos sencer.
Ens mostra una època i una manera de fer on podem reconèixer-nos. La criança, la difícil criança, on, com a mares, fem el que podem, el que l’instint ens dicta; també els complicats engranatges familiars; així com la mort, crua i aterridora, que deixa un buit que no té cura, que fa que la protagonista es tanqui a la seva habitació, amagant-se així de la crua realitat. És un amagatall tot el llibre? No, però potser sí un refugi. MR ens qüestiona models familiars. La mort de la mare és una fissura a la pell, però MR l’omple de bondat i temprança per sanar-la.
Entre tu i jo, mare és també un cant a la supervivència, a l’amor irrenunciable, enfurismat i resignat als nostres. A la mare que ens va tocar i la mare que ens hagués agradat tenir. A la mare que ens va cuidar i protegir. A la mare viva i la mare morta. A la família, un estigma invisible que ens conforma.
La novel·la de MR m’ha fet pensar en el llibre de poemes: “La mort de la mare em va fer lliure” de Mari Luz Esteban i he recordat unes paraules de la poeta Sònia Moll en el pròleg:
Començar a caminar el camí sense la mare, que no és res més
que un camí cap a la mare – cap a la mort, cap al no-res-
(Extracte de la presentació)
A la llibreria Cinta de Terrassa, 22 de juliol de 2021
