«Barcelona 1951» de Ramon Breu

Barcelona 1951 (Voliana edicions, 2021)
Ramon Breu

Barcelona 1951.
Anys foscos de postguerra, de dolor i injustícia, traslladats en aquests nou relats de ficció que componen aquesta narració al voltant de la protesta del març de 1951, vinculada al preu del tramvia. Tot un poble solidari va lluitar per la seva dignitat, no fou un moviment planificat, fou el poble, que de forma espontània, va organitzar una protesta de magnituds increïbles. Anys d’estraperlo. Anys per sobreviure.
…el tramvia arribarà a ser el principal sistema de transport públic de Barcelona durant bona part del segle XX. Un artefacte que va arribar a fer màgia social.
(Pàg. 40)


De sempre m’han fascinat els tramvies, els trens, com si fossin una mica humans, o com si recollissin part de la nostra història. Tots tenim tantes anècdotes al voltant d’aquestes màquines sobre raïls! En començar el llibre Barcelona 1951 de Ramon Breu, evidentment el primer que he pensat és amb la vaga de tramvies, però no he pogut evitar recordar el poema de Salvat-Papasseit, la noia del tram. Tot i que no té res a veure. O sí.


Ja en el primer relat la descripció exacta, diria precisa, d’un poble oprimit apareix esfereïdora. Les octavetes convocant la vaga del tramvia i molts d’altres detalls històrics situen la trama i la fan propera i creïble. Ramon Breu escriu amb una prosa clara i directa, fa de bon llegir i d’endinsar-te en saber més d’aquella Barcelona trasbalsada per un règim opressor.

…Aquest febrer, com els dotze febrers anteriors d’ençà que la República s’havia acabat abruptament, Barcelona és una ciutat adolorida i melangiosa, de fum industrial, de volves negres que cauen sobre els llençols estesos als terrats, de pudor de pixats i podridura els molls. La ciutat sent la fiblada de la gana. (Pàgs. 42-43)

Obrers, botxins, vedets que no poden cantar les seves picardies, prostitutes, burillers, minyones, i el tramvia.
Senyores amb un pentinat Arriba Espanya acomodades en pisos usurpats com a suposada compensació per les despeses dels guanyadors d’una guerra fratricida. Esposes de senyors que violen minyones com a dret implícit.
…la mà molsuda de l’amo li obstrueix la boca. El temps no és ni una línia ni un cercle; no passa no existeix. (Pàg. 65)

Relats d’una Barcelona fosca, escenari perfecte per a una novel·la negra, on desapareixen nens, es trafica i es mata impunement. Però una societat civil que s’organitza per aconseguir justícia. Per protestar per les duríssimes condicions de vida d’ençà de la fi de la Guerra Civil.

Els tramvies van seguir xerricant pels carrers de Barcelona aquell divendres. Sí, però buits i sense vidres. Amb aquella vaga una circumstància més unia els desheretats que marxaven de casa a les cinc, a les sis o a les set del matí per anar a treballar. Compartien les penes que els turmentaven, compartien la gana. El fred que s’apoderava de tots els racons d’on vivien també era el mateix. (Pàg. 97)

Aquell divendres, des de les profunditats de la vida clandestina de la ciutat es va formar un comitè de vaga, quan la vaga era ja una realitat que aclaparava.
El boicot conegut com a vaga de tramvies es desgrana en totes les seves incidències al llarg dels nou relats, en cada un d’ells una escena o altra del que va suposar aquells dies les lluites i les trobades per tirar endavant la vaga.
…han volat alguns rocs contra els vidres dels tramvies que han hagut de tornar a cotxeres buits… No sé com acabarà tot això. (Pàg. 129)


Potser tot això no ha acabat encara.


Marta Pérez Sierra