«Al dellà de l’enlloc» de Mònica Miró Vinaixa

Al dellà de l'enlloc

Al dellà de l’enlloc

Trípode, 2021

Mònica Miró Vinaixa

Al dellà de l’enlloc de Mònica Miró Vinaixa comença amb un poema que resum el que serà el llibre. El to, la mitologia, el lèxic precís, i els versos que després seran el títol de les quatre parts.

Llegeixo i em sento dona natura, el cos fet terra i arbre, prat dòcil i jo salvatge. Els versos em fan reflexionar sobre l’innecessari, no ens cal res, només saber crear amb el que tenim a l’abast. Com la natura que sap que la vida val més que res. La poeta basteix, conrea, llaura i ho fa amb paraules per tal que la llavor / penetri dins la terra. Fa valdre la qualitat de l’esforç, la voluntat, les ganes, la paciència de la natura per aconseguir el seu fi que no és un altre que la vida. Esperaré la pluja, / que tard o d’hora arriba.

Diu la poeta dins la casa que ets i m’identifico; som casa, som el caliu de la casa, l’aixopluc de la casa. Tant se val el sostre que ens cobreix, la casa som nosaltres mateixos.

Poemes d’una bellesa extrema, delicada i ferma alhora. Desfer-se per fer-se. Ser malgrat la malaltia i les angoixes. Celebrar el cos quan respira. Saber reconèixer-te malgrat les limitacions. Saber mirar que som. El que ens fa. Els versos de la Mònica m’estan guarint l’ànima.

Avesar-se a la foscaMònica Miró a Contrapunt Poètic

és, ben cert, una forma

de convocar la llum.

La consciència de l’ésser humà traslladada als elements de la natura. El dolor, el desig, lliure com un riu, clos com un assut.

Cal destacar i insistir en la riquesa del lèxic, la recuperació de paraules i el simbolisme que assoleixen en mans de la poeta .

Sento que amb els poemes de la Mònica podem fer el “Conreu dels cossos”, com ella diu en el títol de la primera part, ens els podem acostar a la pell i que ens besin, perquè ens creixi esponerós l’esperit.

A la segona part “El lloc on l’ull descansa” la poeta mira l’entorn per saber-se, per reflexionar. Saber trobar la bellesa de les coses i dels altres ens fa millors persones.  Versos reflexius que ens commouen.

No miris sense veure-hi,

en l’ara l’etern sotja.

Com indica el títol de la tercera part “Aorist imperfet” la poeta es detura en l’acció puntual. Els records, la memòria que perdura dins nostre, eterna. El verdet de la bassa. La memòria que ens fa. La corrua dels dies […] la immensitat més fonda.

I així, amb totes les vivències arribem a la quarta i última part del llibre “Una darrera casa”, habitatge fet de paraules, construït amb paraules que ens salven, que ens il·luminen, que en són suport. Paraules lleugeres i paraules pedra. I de nou ens porta a qüestionar-nos sobre el que suposa la paraula, la veritat i la mentida, com ens expliquem, el que no diem, on i com ens amaguem darrere la paraula.

En el silenci

de les paraules, cerco

l’encant aeri

de l’herba escabellada,

un brot tàcit d’amor.

Mònica Miró Vinaixa fa de cada mot un vincle, una darrera casa. Només puc donar-li les gràcies.

 

Marta Pérez Sierra