Un amor a càmera lenta de Teresa Costa-Gramunt, publicat per l’Editorial Aledis, amb il·lustracions de la pintora Adelaida Murillo, és una obra que és novel·la, assaig filosòfic i poesia. Una reflexió sobre la gelosia i l’amor. L’amor pausat. L’amor lleial.
El llibre ens fa reflexionar sobre la vulnerabilitat de l’amor quan irromp la gelosia retrospectiva, la gelosia d’Elena, la protagonista, la gelosia cap a les dones i els sentiments del seu estimat abans que ella hi fos. L’agulló de la gelosia.
Ploro amb un sentiment de pudor i de vergonya. Ploro perquè acabo de descobrir que per primera vegada a la meva vida he sentit l’agulló de la gelosia.
Teresa Costa-Gramunt fa una interessant reflexió sobre l’origen d’aquesta gelosia que neix dels motlles d’una societat patriarcal. Diu:
Dependre d’un home incita a voler-lo posseir en l’àmbit del que ha estat propi: el cos, la casa, i l’amor com a estupefaent tant per a la dona que se’l creu com per a la dona que s’aprofita del seu ascendent.
L’autora explica fets i sentiment utilitzant referències literàries, pictòriques, de cinema o teatre. La gelosia pren així una dimensió culta i transcendent. Intensificant-se en la segona part on dialoga amb la poeta Marina Tsvietàiev i el seu dolor a través de cartes que li escriu i que Marina no rebrà mai. Però el que sí que agermana a Elena, la dona protagonista del llibre, amb la resta de dones és el monstre que la tortura. El monstre d’ulls vers, diu Elena, recordant com William Shakespeare es referia a la gelosia sentimental. Quan alguna cosa ens tortura acostumem a fer-la més gran i més important del que és en realitat, ens endinsem en un bucle mental que ens consumeix i que no ens permet ser nosaltres, autentiques i lliures.
El tema de la gelosia és un tema que sempre m’ha cridat l’atenció perquè jo no ho soc gens de gelosa, he anat elaborant el que suposa la gelosia escoltant a altres parlar-ne o llegint, clar, sempre llegir. La primera lectura del llibre em va fer exclamar: però que diu la Teresa!!! Com si fos impossible, com si la capacitat de ficció de la Teresa s’hagués desbordat. Després vaig anar llegint fragments, molletes de gelosia, com per anar-m’hi acostumant. Ja podeu riure, que va ser ben bé així… Finalment, el vaig tornar a llegir de nou, i Elena i Jacint ja eren dins meu, ja els podia entendre, ni que fos des de la raó.
Amb una finesa extraordinària, TCG en presenta amb lirisme, amb ironia i amb saviesa, el món de parella i l’amor lleial, que ens invita a la reflexió.
I acabo tornant a una de les cartes a Marina. Preciosa. Colpidora. Vosaltres ja la llegireu sencera, només unes línies.
Es pot escriure sense amor? Es pot escriure des del dolor, que és una forma de l’amor que dol.