Simfonia de tardor (Columna Edicions, 2021) de Vicenç Llorca Berrocal
Simfonia de tardor és la tercera novel·la de Vicenç Llorca, després de Tot el soroll del món (2011) i Aquell antic missatge de l’amor (2018). Tanca la trilogia en què reflexiona sobre l’amor, la vida i l’art.
A Simfonia de tardor, Marc Giralt, protagonista de la novel·la, decideix retirar-se a Organyà amb el propòsit de culminar la seva trajectòria com a prestigiós músic amb la creació d’una simfonia. La simfonia que estic creant serà en el fons una simfonia del Pirineu a la tardor. Divorciat de la seva dona, es retroba amb l’Emma, una cèlebre violinista i amor fugaç de joventut. A l’inici de la tardor de les seves vides, compartiran sense traves el que són i el que senten i la seva passió per la música. Marc Giralt diu: necessitava un canvi d’aires i, sobretot, retrobar-me com a músic. Obrir una nova etapa. Com deia Dante, “nel mezzo del cammin di nostra vita…” (enmig del viatge de la nostra vida). Simfonia de tardor és també una reflexió sobre l’amor a l’època de maduresa situat en el marc del paisatge de l’Alt Urgell i Andorra. L’art i la felicitat de compartir.
La narrativa d’en Vicenç és bàsicament poètica, recordem que ell és un molt bon poeta. Per exemple llegim: com si la joventut hagués de ser això: besada rere besada. O en un altre paràgraf: Aquella olor de saviesa d’arbre quan a la llar de foc crema un tronc, i dins la casa s’acumula memòria de bosc. O El temps per fi s’havia decidit a ser aigua.
Quan comença a explicar la història, la primera frase que enceta el capítol, diu: Què és l’amor? (pg. 19). L’amor, tema de les anteriors novel·les, eix vertebrador de les nostres vides, diu en Vicenç en alguna entrevista. Destacaria la gosadia de l’autor de basar la novel·la en un amor entre dues persones ja grans, com una segona oportunitat. Remarcable com descriu l’amor físic entre elles, amb delicadesa i erotisme. A la nostra societat l’amor i el sexe són sovint només de la joventut, la pell no ha de tenir arrugues; un petó apassionat només d’uns llavis lluents i tibants. Tabús i res més que tabús! Sembla que quan s’és gran “ja no toca” i no et dic res si l’amor és a la tercera edat.
A la novel·la, la prudència i generositat que dona als protagonistes l’edat i la seva capacitat reflexiva, no treu intensitat als sentiments ni fa disminuir el desig.
En l’estrany llenguatge que estableixen les pells, frec a frec. Llegim i gaudim en molts fragments d’aquest amor que s’escola per la pell i pels anys. Sense edat ni tabús.
L’amor d’en Marc i l’Emma no s’entén sense la música i la poesia, cada cop que agafen un instrument expressen l’essència de l’amor.
Simfonia de tardor és també un homenatge al músic i compositor del segle XIX, Robert Schumann i a Clara Wieck, el seu amor, la seva dona, pianista i compositora prodigi. Aquella relació li ha servit a l’autor perquè els protagonistes de la seva novel·la s’hi emmirallin. Té una estructura, basada en els quatre moviments de la simfonia de Schumann. Proposa també una introducció i un final, així com un programa de mà que substitueix l’índex.
A Simfonia de tardor ens podem dedicar a fer recerca de tots els referents culturals musicals que esmenta. Com per exemple, investigar o recordar qui era Friedrich Rückert quan a la pàg. 41 llegim que Schuman va inspirar-se en la seva poesia per compondre els seus lieder, cançó lírica breu on la lletra és un poema a què s’ha posat música, i escrita per a veu solista i acompanyament, generalment de piano. Referents molt ben integrats, que no la feixuga ni deturen la lectura. Que donen riquesa al text, en forma i fons.
A la novel·la hi trobem: Música popular del Pirineu i l’emblemàtic acordió. Música catalana com la sardana “Girona m’enamora” o “El cant dels ocells” de Pau Casals. La música sempre ha estat present a l’obra de l’autor.
La música, a la novel·la, a banda de ser art i estar tractada com a tal, és sinònim de felicitat i uneix als protagonistes en l’amor. Per exemple quan recorden que la música sempre els ha unit, i ella li regala unes frases musicals de l’Andante un poco maestoso de la simfonia Primavera de Schumann. O quan la música és present en moments eròtics, com si la música fos una part dels cossos en contacte, un element més d’aquest erotisme delicat amb què Vicenç Llorca ens delecta.
La música és la paraula per en Marc, I només la música omplia de paraules l’espai.
Com ell sap expressar-se. I que diu pertany als colors de la tardor, metàfora del moment en què ell es troba. I amb la que evoluciona, Compondre per comprendre.
Vull remarcar que a la novel·la tot està en harmonia, molt ben tramat. No existeix una cosa sense l’altra i alhora els personatges van reflexionant en cada un dels vessants. L’amor no existeix sense la música, i aquesta sense el paisatge. El paisatge és música, inspira i relaxa i porta a l’amor. Els músics som una mena de mediadors entre l’amor i els humans a través de la bellesa, diu un dels protagonistes. La capacitat d’estimar, de donar-se, d’entregar-se, de fusionar-se. De crear, en definitiva, bellesa, és el que trobem a les pàgines d’aquesta exquisida novel·la d’en Vicenç.
Un altre dels ingredients destacats de la història és la presència de l’art i la literatura, ja que, a parer de l’autor, gran part de la felicitat humana es relaciona amb el gaudi de la creació artística.
I per acabar una reflexió final: la gratitud. Sense aquest concepte la novel·la no tindria cap sentit. Saber donar gràcies de tot cor vol dir moltes coses, situa a la persona agraïda en un estat de confiança plena, sap fluir amb els esdeveniments des de la humilitat i la capacita per aprendre. Una persona agraïda està plena d’amor.
Fotos de la presentació a Santa coloma de Gramanet
Marta Pérez Sierra
Setembre 2021