Nua té una suggeridora i esquemàtica portada que intriga una mica. Dos quadrats, dalt a l’esquerra, el tu i jo del poema, presents, hi són, els veus a la portada, però tens la sensació que estan desplaçats, que marxen. Són l’abans del jo poètic. Ara Nua. Sola enmig de la portada, en lletres grans com un crit. L’ara. A sota el nom de la poeta, Mireia Farriol. El Després. Sola amb el seu dolor per la pèrdua. Sense rostre.
Quan el jo poètic integri el dol que l’ha deixat nua, tornarà a tenir nom i cognom.
És l’hora
de perseverar.
Versos que es despullen davant del lector per mostrar forats i esquerdes la tristor immensa del comiat. Hem entrat en el silenci. Un silenci que gela la sang. L’angunia reflectida en el mirall. Resta la memòria de l’abans, com un tresor, que té por de prendre. Però quan no recordi res, quan tot s’esmicoli, ell sempre serà present.
La nit i lluna, sempre presents en els poemes de la Mireia, guarden els retalls d’aquest enyor dolorós.
Pas a pas
s’omple de retalls
de lluna fosca.
Versos valents que ens obliguen a reflexionar. Recordo uns versos de Machado:
¿Y ha de morir contigo el mundo tuyo,
la vieja vida en orden tuyo y nuevo?
Com a la poesia de Machado, la presència de la mort és tan intensa, que la poeta diu:
Espero que el vent
em vingui a buscar.
Sí,
la llar on vivíem
era teva, meva.
Endormiscada,
et sentia
obrir la porta.
Tot era caliu.
Res em calia.