Som un petit fragment de vidre antic trobat sota terra. Som tots els homes i dones que han alenat, els de fang i cel, i els que existiran refent constantment el formiguer. Som com infants cercant la mà de l’altre, jugant al jardí perquè l’aire es buidi de silenci. I voldríem ser paraula i poesia, però només som lletra menuda, cal·ligrafia incerta, balbuceig, follia i profecia. Insistentment, viure de la bellesa, de l’estima. Reconèixer el passat per crear el futur.
Amb el cos cansat, amb molta vida a les mans, el poeta escriu:
No em moc i escolto el temps
que em queda encara.
Dos versos del poema: “Arribar a lloc o tot el pes a la carcanada”, que com tots els poemes de la primera part “La bellesa del fragment” ens ofereixen en el títol una alternativa, o una equivalència. Els títols en si mateix ja són un poema que volen simbolitzar que la vida es pot mirar de moltes maneres. Aquest viure que fa qüestionar-s’ho tot al poeta, que vol bastir de paraules inaccessibles, però que el reafirmen una vegada i una altra.
Vull creure que la vida
té prou valor per defensar-la
amb les ungles fins a la mort.
A la segona part “Fecund ambre” el temps passa de pressa com un ocell que no s’atura en poemes breus com un tanteig de ser-hi o no en aquest món. Ser mar i lluna, peix i ocell, el batec de la llum. I sovint un prec: Deixeu-me ser un peix somiant a l’aigua.
I amb un preciós joc de paraules, la vida, només la vida.
Portava el mar als ulls,
els peixos a la boca,
la sorra als pits.
I la mort que sovinteja en aquest llibre, com l’ombra d’un til·ler o irònicament al poema epitafi que tanca el llibre. Viure és aquest temps que tenim entre les mans i del que l’Alexandre diu en el primer poema:
Em fascina tant el que li manca
com el que en queda.
Marta Pérez Sierra
Desembre 2023
