La genètica de les passions (Bromera, 2024) de Montserrat Espallargas – Premi Ciutat d’Alcoi de Novel·la Isabel-Clara Simó
La genètica de les passions és una novel·la que t’atrapa, que et fereix, i en un estrany equilibri, et guareix. Escrita amb una prosa lírica que accentua les cicatrius invisibles dels protagonistes. Potser perquè cal la retòrica de la poesia per suavitzar la brutalitat de les passions més fosques, potser perquè només la bellesa d’una prosa perfectament executada pot salvar-nos del “dimonió”, o potser perquè el mar de l’illa ha colgat les pàgines de la novel·la i l’autora s’ha rendit al cant dels ocells de S’Albufera.
A La genètica de les passions Montserrat Espallargas explora els mecanismes psicològics que els humans desenvolupem en situacions límits, i com som l’herència dels nostres avantpassats vulguem o no. Ho duem a la sang. El nostre ADN guarda la predisposició a un interès o altre. També conserva la por i el dolor dels nostres ancestres, com una capseta plena de secrets que mai saps quan s’obrirà. Ja ho diu l’autora citant la Bíblia: “Els pares menjaven raïm verd, i als fills els carrisquegen les dents”, tot i que a la Bíblia (Ezequiel 18:1-4) el profeta anuncia que el Senyor ens jutjarà només pels nostres actes, però a La genètica de les passions Déu no hi és.
