A Alcoi, el dimarts, 27 de març, el poeta, professor i escriptor Jordi Botella va presentar Llavors, els peixos (Tanit, 2017). Gràcies, Jordi, pel teu encert i la teva generositat.
El músic Taré Darias va crear un fons musical per la lectura dels poemes. Gràcies, Taré.
«Llavors els peixos» de Marta Pérez i Sierra i Jordi Vila Llàcer
I
«En el principi va ser la paraula…»Així comença l’evangeli de Joan tot desafiant el llibre del Gènesi on se li atribueix a la figura de Iaveh la creació del món tot dient «al principi Déu va crear el cel i la terra». Fins i tot amb aquest versicle arriba a posar en dubte la versió materialista d’Hesíode en la Teogonia -» al principi fou el Caos»- de la què es desprén que el desordre inicial de la matèria poc a poc va perfilant-se fins de dotar de significat l’origen de tot.
Quin és el principi? Virgili en el Llibre VI (v.726) de l’Eneida ens parla d’un «esperit interior». Un coetani seu, Lucreci, arranca «De rerum natura»(I v.215) emparant-se en una natura que disssol cada cosa en els seus cossos i alhora no els anihila, més aviat els transforma.
Quin és el principi? Davant tantes respostes, a l’hora d’acostar-me al llibre de Marta Pérez i Sierra i de Jordi Vila Llàcer, «Llavors els peixos», jo em quede amb la de Joan, l’últim dels evangelistes. «En el principi va ser la paraula», diu en el primer versicle per a concloure en el catorzé, «i la paraula es va fer home».
La paraula, doncs, és el principi de tot i amb ella s’ordena la realitat fins dotar-la de sentit. Cada cosa una paraula, un conjunt de paraules una oració i una oració una idea. I quan la paraula puja un esglaó arriba la poesia, amb una capacitat superior perquè ara ja no es nomena tan sols la realitat, ara es modifica fins arribar a la «llum» tal com fa Tobies amb el peix que ha pescat al riu Tigris amb el fel del qual aconsegueix netejar els ulls del pare.
«La paraula es va fer home». I la paraula va ser la llum que esbandí les tenebres que envoltaven la realitat mitjançant el poema gràcies a l’amor, l’altre extrem del triangle. «Ets la paraula presa dins meu» (VI. 1) ens dirà Marta Pérez i Sierra per a concloure la unitat d’aquests tres elements -paraula, home i amor- sobre els quals cristal.litza la nostra comprensió del món.
Recórrec a aquesta allau de referències pròpies d’un diletant de l’Antic Testament per a intentar aclarir els fils interns que basteixen els poemes de Marta Pérez i Sierra i les pintures de Jordi Vila Llàcer. Aquesta combinació de vers i color ve a ser el dibuix d’un tapís on se’ns parla de com el buit de l’amor de la primera part acaba en la segona amb una consciència de la plentitud, la decepció inicial esdevé, després, l’entusiasme davant la realitat. Sota aquest dibuix van entortolligant fils, poemes i colors, que van combinant alhora el buit extrem i la vivència més plena sorgits de l’amor.
II
«Rafael va a dir a Tobies: Tingues a mà el fel del peix». Tobit 11:4
«El cor de cadascú coneix la joia i la pena i ningú més no les pot compartir». Prvbis. 14,10
Encapçalen les dues parts del llibre «Llavors els peixos» aquests epígrafs de l’Antic Testament. El primer ens encomana la recerca de la llum a pesar de l’adversitat; el segon concentra en la consciència individual la responsabilitat del propi destí.
«De tu en faig enyor», «De tot en faig joia» són les dues parts sota les qual els epígrafs anteriors orienten els trenta poemes de cadascuna d’elles. Tanmateix haurem d’atendre al contingut dels versos bíblics que les encapçalen. Himnes que invoquen l’amor com eix vital. En el primer d’ells, «De tu en faig enyor», però, Salomó posa en boca de la dona sulamita el dolor en la recerca vana de l’amant. En el segon, «De tot en faig joia», David proclama la felicitat de l’encontre.
«De tu en faig enyor», «De tot en faig joia». La poesia de Marta Pérez i Sierra està integrada plenament en la tradició de la dona que va de Safo de Lesbos a les trobairitz occitanes per la densitat lírica, la immediatesa i el rebuig de l’abstracció. Subratlle el lligam de Marta Pérez i Sierra a aquesta tradició lírica, sobretot, pel que fa al tema central que la sustenta: l’amor. Des de la intimitat revolucionària de Safo fins l’espontaneïtat de la Comtessa de Dia o la prosa trencadissa de Mercè Rodoreda, la millor poesia de dona s’allunya de l’artificiositat i l’emmascarament que tantes voltes ha caracteritzat la poesia dels homes a l’horar d’acarar-se als conflictes del sentiments i l’anàlisi interior. Marta Pérez i Sierra se’n fa ressò d’aquestes veus femenines que parlen amb veu clara i cor obert dallí on els homes recorren, moltes voltes, al subterfugi per camuflar els sentiments.
L’amor, origen de l’enyor inicial i la joia posterior, defugirà l’abstracció, doncs, per ajustar-se al concret i els símbols. De tot aquest univers amorós triaré tres metàfores que podrien concentrar el missatge del poemari. D’una banda el «tren» de la primera secció lligat a les idees de desplaçament, ruptura i absència. De l’altra el «mar» de la segona identificant la felicitat nascuda del retorn i la recuperació del batec vital i la unitat primigènia. Per últim tenim el símbol «poema», manifestació de l’amor que xifra l’últim vers de la Divina Comèdia com aquella capacitat per a «moure el cel i les estrelles».
Del tren de l’enyor, anirem al mar de la joia gràcies a la capacitat regeneradora del poema.
III
«Llavors els peixos» segueix una estructura versicular que respecta l’estilística bíblica, plena de paral.lelismes i contrapunts. Front al «tu» l’absència del qual ha provocat l’enyor, contrasta el «tot» que genera la joia.
Sobre aquests pols, «enyor» i «joia» s’articula el poemari: dos contraris que es complementen, l’un s’arrosega en la nit dolorosa fins que amb l’arribada del dia es desperta feliç. En aquest sentit recomane la lectura del pròleg de Teresa Costa-Gramunt perquè il.lustra el conflicte dels contraris com una senya identitària de la nostra espècie: l’equilibri arriscat d’un ying i un yang nascuts del pecat original, però que no s’expliquen sense l’existència de l’altre. De la mateixa manera que de l’absència brolla l’enyor i de la presència la joia.
Absència i presència. Enyor i joia. Parelles d’un ball atàvic que segueix el ritme dels planetes. Així del dolor ens arriba la salvació i tot sacrifici comporta una redempció.
IV
Els primers trenta poemes relaten l’angoixa de la pèrdua. «Sóc tot allò que enyoro, que invento, que estimo»(XXX). Aquests versos que tanquen la primera secció són aclaridors perquè, tot al contrari del que poguérem pensar, la consciència no es limita sols al dolor per la pèrdua de la persona absent, el passat. Més aviat ens trobem davant un enyor que anticipa el futur a partir de dos camins, el de la creació, –»allò que…invento»- i el de l’amor –»allò que…estimo». D’alguna manera sis poemes abans d’aquest ja ho advertix «Enyoro el que no pot ser… el poema dins el pètal» (XXIV)
«Sols enyoro poemes blancs» ((XXVII) sempre entenent el poema com vehicle d’expressió i, sobretot, com sentit de vida en la mesura que cohesiona l’experiència a través de les paraules. En parlar de «poemes blancs», sense rima potser fa referència a les vivències pures, despullades de tota anècdota.
«Enyoro el teu vers críptic» (XXIX), la incògnita, el pànic davant la fulla en blanc, el diàleg amb l’altre, l’experiència del poema com a experiència de vida.
Fins arribar ací en aquest «viatge en ferrocarril» (XXVIII) tota vivència es veu envoltada de perill, «Dormo a les traveses d’una via oblidada» (XXVIII). Aquest va a ser un viatge cap a l’abisme, on l’encontre va a ser una mampresa difícil perquè, potser, tots dos viatgen en un «Tren que passa però que hem perdut» (XX), un tren que els mena envers «estacions equivocades» (XXI).
«Quan sóc feliç. Quan el mar es fon entre els meus dits» (XV). Front a l’enyor dels raïls que desperten l’evocació d’un passat fugisser com el paisatge que corre paral.lel al tren, el mar ens ofereix l’expectativa d’un poema per escriure, una vivència desconeguda, la visió d’un univers dinàmic que us convida a submergir-nos, l’escuma amb què proclamar l’esclat del viure.
V
El trenta poemes de la segona secció exalten la joia i la voluntat. «He decidit ser feliç, aquest és el propòsit »(XVIII) de trencar amb l’enyor i l’absència. Només el mar oferirà aquest desig de «riure. Riure. Riure …Líquid el retorn»((XXIX) perquè el mar ens brindrarà una visió de la totalitat com una criatura viva, canviant i alhora sempre igual. El mar esdevindrà el líquid amniòtic que ens arrecera i ens nodreix, origen i destí. Inici de l’evolució i port definitiu de l’aventura: «L’aigua que som» (VI).
«Ser feliç i saber que una gota d’aigua i jo som el mateix. Sóc l’univers, aigua i més aigua» (VI). Proclama de poesia pura més enllà de l’anècdota personal: després de la caiguda ara ens ve la celebració de la vida, la comunió amb la realitat front a l’angoixa íntima. Com a resposta a la renúncia dels poemes inicials ara es pren part activa en la realitat ja que s’abandona l’angoixa de la «pàgina en blanc, la pista de sorra d’un circ» (III) de la primera secció per tal d’optar per «la poesia, una espasa»(VIII) de la segona, un arma amb què acarar-se al món. Un desig, un gest, un poema.
Així s’entén com en el diàleg amb l’interlocutor identifique aquest com «Eres llavor i síl.laba» (XXVI), part de tot el procés creatiu que més enllà de la individualitat caracteritza la vida i la poesia i que troba en el símbol del «mar» el punt d’encontre entre elements contraris en aparença: quietud i moviment, aigua i terra tots coincidents en un gruix d’energia que esperona els éssers fins «saber que les flors de Sant Joan s’han obert també aquest vespre» (XXVIII), aquell moment àlgid dels cicles del temps i la natura que és el solstici d’estiu propici a l’esclat lluminós de les llavors, la nit pagana que rep la fèrtil rosada sobre els cossos, «L’hora exacta que tu seràs dins meu sense presses» (II)
VI
Contràriament al que diu Joan l’Evangelista cada volta que m’acoste a les pintures de Jordi Vila Llàcer crec que al principi no va ser el verb. Ni tampoc el caos dels grecs. Ni tan sols trobe cap esperit interior que inflamara sentit als elements. Ni cap matèria que es transformara en una altra matèria.
Les pintures de Jordi Vila Llàcer vénen a dir-nos que al principi ja estava tot davant nostre. Fruit del sediment, nosaltres som el principi. Fragments d’una civilització crescuda sobre una altra civilització de la mateixa manera que les paraules i els records s’enllacen en una visió absoluta. Sempre present.
La realitat en Jordi Vila Llàcer es transfigura en la memòria concentrada en un instant. Tota la història de la humanitat perfilada en uns volums travessats per transparències sobre les què suren els objectes i les persones en l’eternitat d’un colp d’ull. Tal com diuen que contemplen la nostra biografia en les dècimes de segon que transcorren mentre l’automòbil s’estimba per un penyasegat.
Figures perfilades sobre un paisatge amniòtic on suren les bèsties abans de la teogonia, enmig de la riquesa cereal vora els rius i els habitatges mesopotàmics, homes i dones en el laberint. Fragments d’un espill on resta reflexat el paradís abans de l’expoli dels deus, abans de la sintaxi i molt abans del caos. Perquè aquesta és l’Edat de la Innocència.
El món de Jordi Vila Llàcer ve de molt abans de qualsevol caos, és un paisatge mental en el què els peixos abissals pugen a la superfície a la recerca de la piuladissa que els redimixca de la foscor. Estem davant d’un d’un món que contempla la unitat i reconstrueix els trossos d’un espill anterior al pecat original.
L’univers de Jordi Vila Llàcer és una viatge al fons del mar primigeni, aquell lloc d’on diuen que venim tots els que vivim dins dels cercles de l’amor dels què ens parla Marta Pérez i Sierra.
Jordi Botella
Alcoi, 27 març 2018