Jardí (i més espais)

Jardí (i més espais) (Edicions Saragosa, 2019) de Glòria Calafell. Pròleg d’Eduard Miró

Premi Paraules a Icària, categoria Ritmes, 2019

En l’edició d’enguany del certamen literari Paraules a Icària s’ha reconegut els treball dels autors Jordi Vilagut i Munt, amb l’obra La Presó, en la categoria de narrativa, i de Glòria Calafell amb Jardí (i més espais), en la categoria de poesia).

Calafell davalla i reflexiona des de l´arrel per trobar aquella essència mínima que basteix un poema i que és en definitiva: el mot adient-aquell muttum de Llull entès com a murmuri-i el seu misteri.

Del pròleg d’Eduard Miró

Trobar el nostre espai, allà on refugiar-nos i prendre consciència del que som amb els llavis de sal. L’habitació pròpia de Virginia Woolf. El pati blau de Santiago Rusiñol. La ciutat i la casa de Natalia Ginzburg. Podrien ser referents d’aquest Jardí on la poeta aboca sentiments i colors per saber-se més ella que mai. M’he desaprès / després de tant de temps d’aprendre’m / i ara no sóc ni hi sóc / en cap moment. L’obstinació de viure, de recordar, de ser. De fondre´s amb els arbres, ser arrel i branca, ser terra, sentir-se viva. […] la resiliència de l’esquelet que es multiplica, / les mans que pinten paraules, /
els colors que t’escriuen,
[…]  

Tots els colors / de la consciència dels arbres, diu la poeta. Però sobretot són els vermells que taquen aquest Jardí de la Glòria. Flors, llum, sang. Obstinació. Ser foc, infantar, mossegar. Aquest jardí, que com la poeta, està fet de paraules vives on arrelar-s’hi. Un espai on la sal del mar mudi les ferides en escorça i la mirada selènica assereni les pèrdues.

T’he llegit, Glòria, i amb tu m’he fet branca i aigua. Alcem la copa roja del vermut.

M’he desaprès
després de tant temps d’aprendre’m i ara no sóc ni hi sóc
en cap moment

ni fotografia. Aquella que vaig conèixer

no sabia què li devia al foc del gel ni a la nit tèbia dels ulls.
Quan s’esfondra la tarda,
s’agafa de la mà dels pensaments més arrelats a la terra,

al vertigen de la memòria i no en sap veure res.

Hauré de tornar a aprendre-la. Haurà de reconèixer-me.
dins de casa, al jardí
i dins meu des d’on no m’abelleix esbrinar nous

punts de fuga.