Hybrida

Hybrida (Godall ed. 2019) de Mònica Miró Vinaixa

D’on ve el desfici
d’atrapar la florida
en tot d’imatges
si el blanc roman intacte
en el verd de la fulla?
Cor elegíac
tinc, i ment prospectiva:
on vols que posi
el present, si em fuig entre
el ja no i el no encara?

Com també comenta el poeta Abraham Mohino en el emotiu pròleg, el primer que m’ha passat en agafar el llibre ha estat pensar en epigrames i la sensibilitat audaç i meticulosa de la Mònica. Recordem Perennia (2015). Després, commoure’m.

Hybrida descriu el transitar del naixement fins a la mort. Dividit en cinc seccions:

“Signes”: tot de haikus bellíssims tremolen en cada un dels signes de puntuació del llenguatge que escull la Mònica per sintetitzar algunes experiències amoroses.

“Tintes”: ens regala colors, perquè en som dignes ens diu en el primer poema, i en dir-ho ens hi fa de dignes. Els colors de les coses menudes, els colors del que no considerem prou, els colors d’allò que admirem. La vida.

“Fites”: de pedra, de vent, de vidre. I una tristesa que ho tenyeix tot com de respecte i reverència. Una saviesa atàvica en la mirada poètica de la Mònica. La bellesa de l’imperfecte arreu del poemari.

“Lapses”: l’equilibri precari del que significa viure, ser i sentir, recordar. El temps. Tots els lapses que ens hem pres. Ser de tot allò que érem o potser no. La pèrdua. Sobretot la pèrdua del pare ara que no ets a taula. Fer-se pedra, tu i el poema, amb el que et cuses per no perdre’t.

“Cendres”  Originals tanques escrites en llatí i català on versos colpidors descriuen instants menuts carregats de grandesa. I la cendra praeter ea nihil est/ quod certum uideatur ens diu la poeta (Més enllà d’això, res no hi ha que sembli cert.)

No desfaria
l’absurda teranyina
dels dies grisos.
Omnes horae uulnerant
uerum nos uitam docent.

Totes les hores fereixen
però ens ensenyen la vida.

 

 

Deja un comentario