Faci’m oblidar el bosc (Godall Edicions, 2021), de Sònia Moll
Un bosc que no és fet d’arbres fantàstics, un bosc on les arrels surten de la terra i t’entrebanques, i l’udol del llop t’atemoreix i t’enganya.
-l’udol dels llops
els boscos negres
Un bosc que cal travessar, malgrat el perill que hi habita, per assolir la llum i l’ordre i trobar-hi la casa on refugiar-se.
Poemari dividit en quatre parts que em recorden el cicle de la vida al bosc.
On jo. Un desig d’ordre, de recuperació. El jo poètic perdut en un desgavell de drogues legals i la ferida de la pèrdua. Un bosc inhumà d’antidepressius que no substituiran ni regeneraren res.
El bosc simbolitza l’inconscient. Centre de vida, matriu que també podria simbolitzar la mare.
Poemes impecables, on no sobra ni falta res.
Un lloc. Travessar el bosc i descobrir-hi una casa: la teva casa. Un lloc acollidor i creatiu. O sigui, tu mateixa. Perquè mentre ets el bosc, ple de fantasmes obscurs, el patiment ofega i no pots alenar encara que no ho sembli i tu omplis d’aire els pulmons i mig respiris. On són els nans i les fades?
Tingues por
de no saber-t’hi abandonar
-de dir blau
i oblidar el nom de totes les coses.
Cal aixecar una casa, ni que sigui de cartolina o de palla.
Com una pedra negra. La pedra negra del no-dir, d’una pell amb estries que sagna i estima. Un terra erma que vol florir. La clandestinitat que és com la fulla d’un ganivet que et marca la pell de silencis.
El que no dius sí que existeix
-t’existeix endins
com una pedra negra
que tu mateixa t’has nuat al turmell.
Temps de murs. Un amor antic, de sempre, entre els murs d’un claustre. Un amor que és casa i és jardí. Trobar el camí de retorn a tu mateixa. Desig de ser i de sentir.
Oblidar el bosc per tornar a casa, la que vas bastir en una altra vida i que ara, per fi, recordes. Tu: sencera i plena com els poemes.
De tornada a casa
recollim margarides dels marges
per al gerro buit del menjador.