Glòria Calafell presenta el seu últim poemari Esferes disperses (Témenos edicions, 2017) XXIII Premi de Poesia Josep Fàbregas i Capell de Sallent. Amb un pròleg del poeta Jordi Pàmias.
La poeta amb una lucidesa extrema ens parla del que viu o ha viscut, de la seva realitat quotidiana, i en fer art, les seves vivències es converteixen en universals. L’amor, la lluita, la malaltia, les desgràcies que farceixen els diaris, l’enyor del passat… fet versos que es trenquen com a símbol de la realitat que s’esquerda. El poemari ens parla de pèrdua, de l’enyor de la joventut, del record que li queda, del dolor quan la pèrdua són vides humanes perquè la societat no és capaç de posar remei a desastres socials provocats per interessos polítics insalvables.
Cada poema esdevé com un quadre, recordem que Glòria Calafell és també pintora. La poeta juga amb els mots com si fossin un traç sobre un llenç. Enriqueix el poemari el tractament del color que il·lumina molts dels poemes.
S’enfonsa
el món;
es trenca
el vers.
Resten
paraules
d’una peça.
dels meus.
Sóc còdol
del camí.
Sóc engrunes
de fang
en esferes
disperses.
Avui en parlarem una mica més a la llibreria La Impossible
