Els dits dels arbres (Bromera) d’Anna Maria Villalonga
Fotografia: M. Rosa Vila
Els arbres tossuts que rebroten cada primavera, malgrat que ja haurien de saber que per molts borrons inflats, molta fulla nova i molta branca que creixi, no podran mai tocar-se, que viuen en un requadre mínim. La vida passa al marge. La vida és dels que són fora.
La Irene acaba de sortir del psiquiàtric després de dos anys d’internament. El seu paisatge urbà són aquests arbres isolats, que reprodueixen, sense saber-ho, la cruel realitat de la marginació de les persones amb dificultats per relacionar-se.
Com la Irene, agafo l’autobús per escriure. Com la Irene, cremo tots els papers si algú els viola, (aquí un insult), i em cremo els dits, com ella. Aquests dits que són com els dits dels arbres. No tenen cap possibilitat de relacionar-se. Com la Irene m’he medicat, i m’he citat amb un guenyo (amb molts guenyos, que no saben, ni volen, investigar que és el que et fa patir). He rigut amb una amiga esbojarrada, he escrit planes d’una llibreta i m’he sentit sola. Fins a fer-me una ferida a l’ànima. Fins a aprendre a fer-me nusos de paraules, com un nus de fusta d’arbre cada un d’ells. M’he fet forta en la meva floració a deshora.
Tots tenim un carrer.
Divendres, 21 de febrer, a les 19 hores, a la Llibreria Caldres:
Presentació a la llibreria Calders