El follet del barri gòtic m’havia amagat el llibre, però a la fi, gràcies al Ferran, i després de moltes fórmules màgiques, el follet me l’ha tornat i puc escriure aquestes quatre ratlles sobre el llibre. Segurament El laberint de Noctiluca havia trobat un portal (un “forat de cuca” com diuen els del Concili Fetiller) per traslladar-se ves a saber a quin altre espai del meu medieval barri.
El laberint de Noctiluca
El laberint de Noctiluca (Edicions SEEC, 2024) de Ferran d’Armengol pertany al gènere fantàstic. Una aventura per Noctiluca, un planeta on viuen una gati-lloba, Gesta, i una Dip, Pire, que viuran aventures de tot tipus.
Una de les protagonistes en un moment de la novel·la diu que no entén res. Que quin embolic! Així m’he sentit jo en començar la lectura. El devessall de paraules noves, de conceptes fantàstics i de mitologies desconegudes era molt gran per a mi. Però, quan per fi el llibre m’ha pres, se m’ha desvetllat tot un món màgic i divertit, i m’ha captivat. Una fantasia èpica on l’amistat és un ingredient essencial.
Les dues protagonistes fan un viatge on es creuaran amb dracs, follets, dones d’aigua i altres éssers màgics, un viatge on el que importa és el viatge, perquè és el camí el que ens construeix. Vèncer les pors i no fer-ho sol. Com va escriure Kavafis: “has de pregar que el camí sigui llarg, ple d’aventures, ple de coneixences.” El camí com aprenentatge. Com pelegrins mitològics.
A El laberint de Noctiluca. Pire i Gesta conviuen amb éssers màgics molt superiors als humans amb capacitats vertiginoses, que en molts moments les sorprenen. Tot i que elles també en són d’especials i poden canviar de forma a plaer.
En aquesta aventura m’ha interessat el tractament del temps: tot és en tot. Sempre és present. No hi ha temps. Només per això ja cal llegir aquesta novel·la. Un “sempre” en un no temps.
“El futur no existeix, fora d’un concepte lineal -argumenta amb un somriure Irua-. Tot pot ocórrer en el mateix instant. El temps és una especulació.”
I si fem com elles i ho deixem tot de banda i vivim l’instant? Potser aleshores, com Pire i Gesta, reconeixeríem el cos com a font d’energia a través del sexe, el sexe com a plaer i comunicació. A la novel·la el sexe és aliment del físic. Els orgasmes, un recàrrec energètic. Genial!
“-Ara que ja estem una mica refetes, i hem cremat una mica d’adrenalina, per què no ens tornem algun animaló que pugui enfilar-se fins aquella finestra? -em diu la dip.”
El meu estimat amic i poeta Josep-Ramon Bach, deia que per escriure cal oblidar-ho tot i deixar surar l’instint i l’experiència. Tot allò que Pire i Gesta saben i que s’amaga dins d’elles els atorga la màgia i la força.
“Així vaig començar a oblidar-ho tot. Quan els somnis van esdevenir records tangibles.”
Vull destacar les divertides notes a peu de pàgina, on l’autor treu el nas per explicar al lector el que li sembla imprescindible.
Enhorabona a Adrià Colàs, autor de les il·lustracions.
Enhorabona, Ferran!
No deixeu de llegir El laberint de Noctiluca!