El bar de la avenida 33 (El Petit Editor, 2022) de Sofia Rodríguez García, traduït al català per Francesc Mompó.
M’agrada fixar-me en el títol i en la portada, una impactant pintura de Marcelo González Rocha. No sé ben bé per què, però em fa pensar en el terra brut d’un bar en acabar la jornada, a les tantes de la nit, ja sense esma les taules i les cadires d’abraçar a contracor homes i dones ferits pel dia a dia. La ressaca enganxifosa.
I llegeixo i llegeixo, beuratge darrere beuratge, em poso l’ampolla als llavis, com la Sofia, per emmudir el crit en besar la mort.
Un no-temps, tenir-se i no tenir-se, fugir i amagar-se mastegant ficcions. Desitjar i estripar el desig, trencar-se. Ser el límit volent viure al límit. Amb ànsies i frustracions. Morir cada instant, d’amor, de vida, encara que sembli una paradoxa. I per no morir mossegar vidres, aproximar-se a l’abisme del mot, ser la nit i trossejar-me el cos de paraules sobre la teva esquena.
Hostal
Reaparecen como demonios asustados
quieren quitar-me la ropa y las sábanas.
Es mala costumbre
tener más de una cama y ventanales de voces.
Hostal
Reapareixen com dimonis esglaiats,
volen traure’m la roba i els llençols.
És un costum lleig
tenir més d’un llit i finestrals de veus.
Un llibre bell i dur escrit a les parets de l’intangible de la ment humana, del temps de la pell poètica de qualsevol bar, no, el de l’avinguda 33.