De nou

De nou a la memòria, aquell dia que la Tona digué que quina gràcia que jo no era com una model ni res…

L’Enric i jo érem companys de feina, i sovint tornàvem junts fins a casa, a poc a poc, tot fent durar el passeig, com un transit lent de la feina a la mandra. Si t’acostes cada dia una mica més ens farem amics, va dir la guineu al petit príncep. I un dia m’invità a sopar a casa seva, coneixeria la Tona, la seva companya. La Tona feinejava a la cuina quan vàrem entrar l’Enric i jo, i en girar-se va exclamar…

La Tona s’esperava una noia com una model, l’Enric per fer-se l’interesant li havia dit que la seva amiga de la feina era una noia alta, amb unes cames llarguíssimes i una cintureta mínima. Vaja, com una model!

De nou a la memòria, aquell dia que vaig descobrir que no havia domesticat la guineu i em mossegà el poema que pas a pas jo havia escrit.

Foto: Robert Morancho

Foto: Robert Morancho

 

 

 

Deja un comentario