Dijous 11 de novembre, Dia de les Llibreries, hi va haver poesia de la bona a la Llar del Llibre de la mà d’unes quantes dones poetes i els arbres amb què les “muses” han volgut aparellar-les. I vet aquí que, després d’un PowerPoint, que explica amb precisió com va néixer aquest bonic projecte d’homenatge a la natura i a la paraula, Marta Pérez Sierra, una de les curadores del recull poètic, va donar una càlida benvinguda al públic, entre el qual hi havia el net de la poeta Clementina Arderiu, Joan Pascual, l’autor de les imatges, i un bon nombre d’autores. Anna Ruiz Mestres, epilogista del poemari, va dir que “Dones, arbres i poesia” és un llibre joia i va fer un repàs exhaustiu de què havia cridat l’atenció de les poetes envers els arbres: les arrels, el tronc, l’escorça, les banques, les fulles; quin és l’arbre amic que les ajuda a reflexionar sobre l’amor, la memòria, el pas del temps… i la riquesa que hi ha respecte a les composicions emprades, des del haiku al sonet, poemes escrits amb rima consonant o lliure, i tot un munt d’exemples amb els quals vam gaudir d’allò més. Llavors va arribar el torn de les autores: Esperança Castell ens va presentar el seu cedre “humil, despentinat, inundat de sol”; Mireia Farriol Gil ens va confessar que havia acaronat el “garrofer solitari” i Susanna G. Turigas, a propòsit també del garrofer, va dedicar un emocionat record al seu avi i a tots els nens que van passar gana durant la Guerra Civil; Montse Cercós Farreny va lloar “la elegància convertida en flor” de la magnòlia; Montse Assens va fer que el seu mirabolà transités de la tardor a la primavera “amb la màgia de la natura” i Mercè Bagaria també va triar un mirabolà per dir com els arbres i les pèrdues de la vida poden estar íntimament lligats; Glòria Calafell Martínez, tot referint-se al pi pinyoner, va parlar del regal del pinyó “com una petxina”; Marisa Olivera ens va dir que el pi blanc té els “ulls verds”; Montserrat Bastons Garcia ens va explicar que el pinsap era abans una nimfa a qui Àrtemis va transformar en arbre per protegir-la d’un Zeus insadollable; a “El descans sota els til·lers” de Montserrat Altarriba Vilarasau li va posar veu Mercè Amat, que també ens va proposar un passeig pel bosc “embriagats d’aura al capvespre”; Eva Moreno Bosch ens va recordar que els arbres tenen “les arrels més profundes a mida que ens atansem al cel”, abans però va esmentar “la bellesa de la vida dins el Palmerar de Douz” de Consol Vidal Riera. Es van recitar poemes de Clementina Arderiu, Joana Raspall i Mercè Rodoreda com a homenatge a les poetes que van encetar aquesta relació estreta entre els arbres i la poesia. I aquesta és la crònica d’un acte que, de ben segur, no podrem oblidar.
