«Com un flaix» de Teresa Costa-Gramunt

Com un flaix (Ed. Comte d’aure, 2021) de Teresa Costa-Gramunt

En el nostre dia a dia algunes coses, moltes o poques, se’ns queden fixades a la memòria, com un flaix. Una sensació, un moment, un soroll, un silenci. «La casa és un silenci. Aquell silenci que ara ja se sap que conté la seva absència…»

La Teresa  en sap molt de fer fotografies, reté amb delicadesa i bon gust un instant, en aquest llibre el capta amb l’escriptura, perquè «tot fa llum per més a l’ombra que aparegui.»  Records com “Passàvem gana i no ho sabíem. La mare amagava la gana, se l’empassaven en el seu silenci i en el seu estómac buit” nascuts d’una emoció guardada a l’ànima, afloren com si es tractés d’un antic àlbum de fotografies, les imatges ens transporten en el temps. Sap fer eterna una emoció: «I jo vaig sentir com aquell clavell bategava» i aquell clavell era el brodat en el vestit d’una joveneta i anys després el símbol de la confiança en un futur millor. «I ja sé què passarà: m’agafarà aquella dolça esgarrifança de les coses eternes perquè mai no s’obliden»

Teresa Costa-Gramunt ens descriu amb la seva polida, precisa i bonica prosa aquests «Com un flaix». Capta un moment únic i ens el fa present.

Acaba el llibre amb «Suite Ofèlia», un conjunt de set peces curtes. A l’Ofèlia del llibre li agraden les casualitats. «Com ara que el seu nom sigui el mateix nom que el de la shakespeariana protagonista de Hamlet». A Hamlet (Acte quart. Escena V) Ofèlia entrega flors al seu germà Laertes i li diu: «Això és romaní, per recordar… Recorda, amor, t’ho prego… I això són pensaments, per pensar.» (traducció de Joan Sallent), i Laertes li contesta:»Que n’és, de sàvia, la bogeria… Uneix el pensament amb el record». I això crec que és el que fa Teresa Costa en aquesta suite, un salt al buit i des del record endinsar-se en breus i suggeridors textos de caràcter  oníric. L’autora ens obliga a pensar. Que agraïda que li estic. Llegiu i rellegiu «Ofèlia quan diu mar diu vida» (pg. 84) n’he quedat enamorada. 

Felicitats, Teresa!