Ariel i els cossos

Ariel i els cossos (Empúries, 2019) de Sebastià Portell, una novel·la al voltant de la figura, enigmàtica i ambivalent, d’Ariel. Una novel·la queer.  Ariel que no és ni dona ni home, que no té edat, que és en els cossos que el diuen. Un ésser que va més enllà del binarisme de gènere. A la primera part Eugeni el llegeix com a home, a la segona, David, com a dona, però tots dos ho fan des de les seves necessitats, no la d’Ariel que insisteix i recalca el que és, un cos més enllà de tota subjecció. Que pregunta: Quants dits m’has de ficar entre la pell per poder dir que m’estimes? (pàg. 72).

Ariel és diferent, no li cal identificar per estimar, descobreix el sentit de la vida des del no-ser. Que es presta a ser la ferida, la incògnita. Tant de bo no haguéssim de catalogar-ho tot. Poguéssim ser sense explicar-ho tot. Que no ens calgués un altre a qui martiritzar per llepar-nos les nafres.

Felicito a Sebastià per saber beure de la tradició, l’Orlando de Virginia Woolf (més enllà del masculí i el femení) i Blai Bonet (els nens Estalella que descobreixen el mal i el sexe a la segona part del llibre), i saber innovar agosaradament, trobar una veu pròpia.

Una novel·la difícil d’etiquetar, com el/la protagonista. Aquest Ariel que Eugeni intenta escriure el que és: Ariel és aïllar la x. Ariel és un cinema que no tanca. […] Ariel és que t’aturin pel carrer, tenir mal d’ossos. (pàg. 73)

Ariel i els cossos és poesia, és un email, una novel·la, el diari d’un boig. Ariel i els cossos és una meravella que et fa sentir que potser no ho tenim tot perdut.

Genial les NOTA A PEU D’ÀNIMA com ara aquesta:

Diuen que m’habiti i jo només em puc evitar.

Defineix-te diuen.

No he trobat el meu nom en cap dels diccionaris.

Diuen: sigues, sigues, sí, sí, sí.

Però el cos no.

El cos em calla.

(pàg. 59 d’Ariel i els cossos)

Sebastià Portell ens parla del llibre a Núvol, digital de cultura: