Trobem persones desdibuixades, sovint sense coll, amb cares alegres i tràgiques, cossos sense forma, on hi ressalten les cames, i on les cares expressen un mar de sentiments. La llengua enfora esdevé leitmotiv (la llengota és burla, mort, propera a la cultura hindú i la maçoneria.) junt amb el nas, (vida-mort, inspiració-expiració, saviesa, avarícia…) Viatgem del món exterior vers l’interior, a voltes complex, ple d’alegria i de dolor, que evoca records de vida, instants fugaços, dolorosos, astoradors, que suggereixen els nens que criden dels quadres de Caravaggio, però acolorit de blaus, grocs, roses, liles…que fan d’aquest devessall de figures humanes un testimoni de vida viscuda.
