Ai! No!
No puc començar així,
La gàbia
perquè sí que era…
I tant que ho era!
Era una princesa aviciada
i consentida que sempre aconseguia,
d’una manera o d’una altra, el que ella volia.
Vivia en un palau magnífic
i un venturós dia es va enamorar.
Ai las!
D’una altra princesa del reialme veí.
La va festejar i la va conquerir
amb belles paraules i amables fets,
talment, una trobairitz.
Li volia tots els béns,
que cap mal li succeís.
Li feu construir una torre de cristall
i, dins, la va tancar.
No volia que mai, però mai,
rodolés escales avall,
així que li trencà les cames,
d’un sol cop, perquè quasi no patís.
No volia que mai, però mai, plorés,
no ho hauria sostingut,
així que li tragué els ulls,
amb molta cura,
com aquell que desprèn un tel.
Cada nits l’estimava, amb orb desig.
L’empresonada, cega i tolida,
li deia amb un fil de veu:
–Aquest buit que m’estreny l’estómac
és l’infern dels teus sentits,
la teva mà sobre el meu ventre,
la teva llengua dins meu,
és la serp del meu minúscul paradís.
Duc una data a l’espatlla
i un reguitzell d’estels tatuats a la pell,
un per cada dia perdut.
La teva saliva no els esborrarà mai.
Ni la saba de totes les flors del món,
ni que destil·lis els temps i els dols.
Em constreny la teva sol·licitud,
les roses s’han fet corona d’espines.
Em sagna el front.
Llàgrimes d’ivori couen el plaer.
Cops de puny roig intens,
com un poema que disparés,
rítmic, el meu alè.
Però un dia, el plor que duia dins
l’empresonada,
eixí com un vòmit malaltís,
cada llàgrima, ala de fada,
com pètals de seda, lliures,
ompliren la torre per dins;
les seves cames, enterrades al jardí,
floriren com heura enfiladissa
i vestiren la torre de vermells i blaus,
les fulles, picaflors sense potes,
es multiplicaven sense fi.
L’enamorada no se’n sabia avenir.
L’empresonada enfebrí.
Amb la llengua bífida, molt llarga,
milers de colibrís lleparen la torre,
immòbils, iridescències d’espases,
amb els becs, la destruïren.
Les ales de fada, totes les penes
lligades, encordaren l’enamorada
fins a escanyar-la. Moradissa.
La mort, sojorn de l’empresonada.
Foren, els ocells, les seves cames
i les diminutes ales la seva mirada,
l’empresonada quedà lliure,
li tornaren els ulls a les conques,
les boniques cames al tronc,
el somriure a les galtes
i la joia, als peus, als peus menuts
que caminen versos i res més.
Vet aquí un gos, vet aquí un gat,
vet aquí que aquesta història
mai es pot dir que s’ha acabat.
Poema dins el llibre Un bonsai dins meu (Ed. Aledis, 2022)Fotografia del post: Aquarel·la de Maria Rosa Vila