Camilo —és perillós abocar-se—

 

CAMILO, vulnerable elegància

El llibre biogràfic Camilo —és perillós abocar-se—,  d’Antonio Orihuela i Isaías Griñolo (col·lecció La Biblioteca Secreta, dirigida per David Castillo, de Publicacions de l’Ajuntament de Barcelona), està dedicat al pintor, actor i model Camilo Cordero (Moguer, Huelva, 1953-1994). Orihuela i Griñolo, paisans de Camilo, han invertit quatre anys a investigar, entrevistar i recopilar els minsos rastres de la vida i de l’obra de Camilo.

El llibre m’ha fet recordar quan jo era molt joveneta, els festivals de Canet Rock als quals els pares no em deixaven anar, les nits prohibides al barri del Raval i el personatge estrafolari que pintava àngels. Era un entorn on la por era reina i senyora.

Aquell era un temps en què els iogurts no caducaven i els metros tenien finestres que s’obrien i es tancaven.

Era perillós abocar-se a la finestra del metro, i ells, en Camilo, l’Ocaña i en Nazario, reien i reien mentre afirmaven: «doncs, aboquem-nos-hi!». Igual de perillós era contravenir les regles socials i morals de l’Espanya postfranquista i ells, en Camilo, l’Ocaña i en Nazario, s’abocaven en cos i ànima a regirar-les. Vivien al límit, cap velocitat els espantava, ni la del metro ni la de les Rambles.

M’agradaria dir que ara tot ha canviat, que aquells temps són uns altres i la repressió ja no existeix. Només m’agradaria.

Camilo. És perillós abocar-se està escrit des de la veu de diferents amics que van conviure d’una manera o altra amb en Camilo. En Camilo, el més misteriós del triumvirat Camilo, Ocaña, Nazario. Amb posat aristòcrata i ànima victoriana, en Camilo acompanyava arreu els seus amics i provocava, instruïa sense voler i feia de la seva vida una performance contínua. D’ell, en el llibre se n’ofereixen moltes versions. Ara no les enumeraré, és ben clar que era una persona amb una vida interior intensa, amb un deix de Visconti en el posat lànguid, un gran narrador, que va triar SER en aquell moment, sense després, sense ànim de perviure, només SER, fins a les últimes conseqüències. En aquells anys setanta i vuitanta, quan la revolta gai es va haver d’enfrontar a totes les repressions, inclosa l’esquerra, massa moderada, calia una renovació, i els artistes andalusos Camilo, Ocaña i Nazario la van protagonitzar, segurament sense proposar-s’ho, portats pel seu tarannà i les seves capacitats artístiques, transgressores i vitals.

Camilo era fantástico, muy guapo, el cabrón; puras ganes de vivir. Vivió y se bebió la vida… (Picón, p. 158)

La Barcelona dels anys setanta i vuitanta, el Moguer natal de Camilo i els amics que compartiren amb ell ideologia i espai, en un llibre que et retorna el pols de la transició i de les lluites per l’alliberament polític i sexual.

 

Publicada a Núvol.com Feu clic aquí