Un home de mar

Fragment del relat Dins les onades del llibre I demà, l’atzar

 

Pere

Arribà dins la panxa d’un llobarro un dolç capvespre de tardor. La taula parada amb tovalloles blanques, dues espelmes enceses, coberts de peix, vi blanc en copes de vidre… i el llobarro en safata de ceràmica fet al forn amb cebetes i fonoll. En Pere obrí el peix per servir el plat de  Júlia i del bell mig del ventre sorgí l’amor.

La cambra on eren els amants es convertí en cabina de iot, les finestres ulls de bou, les cortines veles al vent… el llit el bot salvavides. La casa sencera navegà tota la nit per una arrauxada corrent de passió.

 

Júlia: uns altres ulls per desitjà.

 

Pere, ell si era un home de mar. Júlia confià.

Pere de front ample i ulls verds, color de falgueres després de la pluja. Júlia confià.

Pere com la mar, ara mar plana, ara arrissada. Pere d’oratge perillós, de nits enrevessades i matins de platges amb restes. I Júlia hi confià.

Fill del poble, hereu de tots els secrets i desgracies que una comunitat té a bé farcir després d’una trista i pobríssima postguerra, Pere.

Atzar

 

Mai foren feliços, per molt que Júlia es donés i estimes, ell semblava no ser-hi.

Sempre dins d’ell, no mirava en fora, sempre intentant entendre’s, capficat, impotent davant els sentiments de la noia. Pere un estrany per a ell mateix.

Només hagué aquella primera nit d’amor. Júlia vivia del seu record, la cercava, la maleïa, la retrobava, la  plorava… Nedava dins Pere  més per intuïció que per sapiència, però sovint s’ennuegava.  Volia fer el que fos per enamorar-lo…

I… aleshores tot era esventrà peixos per tornar-hi l’amor al seu origen, per si un dia, en un altre sopar…

Res es cobeja tant com l’impossible.

Pere, de fet, no la va estimar mai. Júlia era per ell com una sirena dins una bona pesquera. No sabia que fer amb ella. Ella era magnífica… però ell era pescador i calia salpar a la mar cada vespre i tornar amb les cistelles plenes… i entendre’s… i voler viure sense ella… calia saber viure sense ella per en Pere.

D’aquest vaixell, Júlia era la vela major per navegar al vent  i Pere el “mort” on s’amarra la boia per subjectar el vaixell en arribà a port.

Com si fos dins d’una nit de tempesta “el vaixell” Pere – Júlia, alhora, hissades les veles  i ancorat,  s’esbotzà en cent mil estelles per la mar.

Sal a les parpelles. Sal als llavis. Sal als malucs.

 

 

Deja un comentario