“Tornar a la pintura” de Joan Navarro

Joan Navarro recita el poema “Tornar a la pintura” del seu llibre El plom de l’ham edicions 62, LII Premi de Poesia Ausiàs March de Gandia.

Preciós! La pell impregnada de pòl·lens diu Navarro, i us ben asseguro que és com et sents quan l’escoltes, amb ulls nous per captar el que normalment no veiem.

Us recomano la lectura de la revista Sèrie Alfa a cura d’en Joan Navarro, molt i molt interessant.

Les fotografies del vídeo també són d’en Joan Navarro.

 

 

 

TORNAR A LA PINTURA

-no escrivim, un discurs se’ns dicta.
BARTOMEU FIOL

A Pilar Segarra

Si la claror podia coronar el quars de la perla,
i la lenta paraula aconseguir a temps la costa.
Si podia. Si podia resseguir amb els dits
les corbes fractals de l’estrella de Koch.
Si podia tornar a la pintura, ara que sembla
que tot ja s’acaba; retornar als pigments,
com el fill pròdig que ha consumit els fluids
de la vida. Si podia refer la lletra del versicle,
el camí sonor dels colors, el roig del rinoceront,
els punts de les pinzellades, la pantera, les mans
untades de groc. Si podia dibuixar-te el mot
que no descriu ni prescriu, que simplement és;
el pensament que es desfà i brolla de nou, mentre
neva sobre els camps i la casa, i la nit s’acaba
i arriba el matí, i el mantell blanc llueix tant
que ens fa mal. Si podíem veure allò que
no entenem, comprendríem les ratlles de llum
que la paret ens mostra com una pintura:
l’esperit nevat sobre la garriga, les turbines
del temps, l’intacte matí. I és així que seguim
el flux de l’acrílic que avança i s’hi escampa,
i apareixen les terres inèdites, la ingènua natura,
els ulls que ens somriuen al marge del bosc. I
arribat el desglaç, deixem de ser cecs, i el món
s’equilibra, i amb la pell impregnada de pòl·lens,
tornem venturosos a la il·luminada pintura.

El plom de l’ham, edicions 62, 2014.

VOLVER A LA PINTURA

-no escribimos, un discurso se nos dicta.
BARTOMEU FIOL

A Pilar Segarra

Si la claridad pudiera coronar el cuarzo de la perla,
y la lenta palabra conseguir a tiempo la costa.
Si pudiera. Si pudiera reseguir con los dedos
las curvas fractales de la estrella de Koch.
Si pudiera volver a la pintura, ahora que parece
que ya todo se acaba; volver a los pigmentos,
como el hijo pródigo que ha consumido los fluidos
de la vida. Si pudiera rehacer la letra del versículo,
el camino sonoro de los colores, el rojo del rinoceronte,
los puntos de las pinceladas, la pantera, las manos
untadas de amarillo. Si pudiera dibujarte la palabra
que no describe ni prescribe, que simplemente es;
el pensamiento que se deshace y brota de nuevo, mientras
nieva sobre los campos y la casa, y la noche se acaba
y llega la mañana, i el manto blanco brilla tanto
que nos hace daño. Si pudiéramos ver lo que
no entendemos, comprenderíamos las líneas de luz
que la pared nos muestra como una pintura:
el espíritu nevado sobre la garriga, las turbinas
del tiempo, la intacta mañana. Y es así que seguimos
el flujo del acrílico que avanza y se disemina,
y aparecen las tierras inéditas, la ingenua naturaleza,
los ojos que nos sonríen a la orilla del bosque. Y
llegado el deshielo, dejamos de estar ciegos, y el mundo
se equilibra, y con la piel impregnada de polen,
volvemos venturosos a la iluminada pintura.

Deja un comentario

Your email address will not be published.