Tercer premi de relats breus de Sant Joan Despí

tercer premi de relats breus Sant Joan Despi

Tercer premi de relats breus

 

He quedat finalista del “tercer premi de relats breus” de Sant Joan Despí amb el relat “Destinació: Adela“.

 

Gracies a tots i totes pel vostre vot.

“Destinació: Adela” va néixer a …

a masia de turisme rural “Cal Ros” (www.calros.info)una nit tot sopant quan vaig demanar als meus amics i amigues Calrosencs que m’expliquessin anècdotes viscudes a l’entorn d’un avió que volia escriure un relat que passes en aquell mitjà de transport. Vàrem riure mol. Potser no és el meu millor relat però per a mi és entranyable.

 

Per si algú encara no l’ha llegit:

 

DESTINACIÓ: ADELA

 

Aquest és un viatge molt especial, l’últim que faig com a hostessa de les línies aèries Iberia: és el viatge de tornada de Lisboa a Barcelona, la ciutat on resideixo des de petita.

Fa molts anys que faig aquesta feina. Ara toca retirar-se, per l’embaràs, naturalment.

A bord d’un avió sembla que no poden passar gaires coses, l’espai és reduït, dues o tres fileres de butaques, més o menys còmodes, tot estudiadíssim, però us ben asseguro que en passen moltes, de coses. Les persones seguim essent “persones” amb les nostres peculiaritats per molt que ens asseguem ben arrenglerades dins d’un ocell de ferro amb panxa farcida de maletes i objectes inversemblants.

Durant tot el trajecte camino amunt i avall del passadís per diverses raons i sempre em topo amb alguna incidència. Cada vol és un petit bocí de la meva història, en cada vol he conegut persones i m’han passat coses, algunes d’elles no les oblidaré mai, com per exemple aquell cop que una passatgera intoxicada amb algun tipus de virus exòtic va ocupar catorze hores seguides una de les cabines de bany de l’avió, quan aterràrem una ambulància la va dur a l’hospital urgentment; o aquella altra que sobrevolant l’oceà i a més de vuit hores de qualsevol aeroport, un passatger de nacionalitat anglesa, home, va morir d’un infart.

Avui no sé amb què em trobaré, espero que sigui un vol tranquil, tan sols 1h. 45m. Em situo a la porta amb un company per donar la benvinguda als passatgers.

Una companya, la Isabel, arriba amb una nena d’uns cinc anys, vola al seu càrrec, el seu seient és a primera classe al costat d’un home de negocis, català,  que conec, fa sovint aquest vol, deu tenir algun negoci a Lisboa, estarà bé la nena, és un home amable, que mai dóna cap feina.

Isabel es dirigeix a ell:

–       Li presento aquesta petita senyoreta, viatja sola, es diu Mila, va a veure el seu pare a Barcelona. Seu, aquí, bonica, de seguida torno.

Va a buscar-li un caramel, uns de pal que tenen  forma d’avió, i fan molta patxoca als nens.

Lluís.

Estic molt nerviós, no m’agrada gens viatjar en avió. Dues hores abans a l’aeroport, cues, esperes infinites, facturar la maleta, acomiadar-te d’ella amb el desig profund de tornar-la a veure en aterrar –que mai saps a on anirà a parar- . Caminar per tapissos lliscants que et porten vés a saber a on, bé sí, et porten fins on tu vols anar, si no et perds, cosa que no és el meu cas, que sempre em perdo; no entenc com altres tenen temps de fer compres en el beautiful , és que no entenc què fan aquestes botigues tan cares en un lloc on no haurien de ser, què carai! L’acollidora zona lliure d’impostos, ja!.Quan per fi arribo al meu lloc, em toca buscar la porta d’embarcament, una altra dificultat perquè no saps mai si te la canviaran i em passo l’estona atent a la megafonia per si em criden. Per passar via i tranquil·litzar-me em prenc una o dues copetes de, bo i “caríssim”, vi; un dia és un dia! S’obre el nostre torn i he de buscar i rebuscar la targeta d’embarcament i el meu DNI., patint per la cua que organitzo i la cara de l’hostessa, crec que la conec, o és que totes s’assemblen, tan bufones elles, tan ben pentinadetes i amb el seu mocadoret de color groc al coll. Entro a l’avió, he demanat butaca de passadís; em cal saber que em podré aixecar sense molestar. Així que s’enlairi l’avió demanaré una copeta de vi, crec que la necessito.

 

Eva i David. Srs. Solà.

–       Per fi tornem a casa, David, han estat uns dies meravellosos, però ja tinc ganes de dormir al meu llit i menjar pa amb tomàquet.

–       Jo del que tinc ganes, Eva, és de veure a la nostra nena, malgrat que ta mare diu que està bé, jo no me’n puc estar de sentir un cert neguit.

–       Perquè tu no t’has fiat mai de ma mare.

–       No és cert, i no comencis, val?

–       Ara que parles de la nena, li comprem una tonteria per alguna d’aquestes botigues?

–       Potser sí!

–       Oh! Atura’t! Què veig!

–       Un osset de peluix, no, eh! Que ja en té molts!

–       Un “Loewe” blanc!

–       Per a la nena?

–       Ca, home! Per a mi, per al conjunt nou que m’he comprat, que aquí m’estalvio la meitat!

–       Però… i la nena…?

Després de cinc o sis botigues més i un estalvi de 2000 euros:

–       És reclama als Srs. Solà embarquin per la porta 23 D  en el seu vol a Barcelona nº IB5672. Srs. Solà.

Mila.

La nena li ha preguntat a l’home de negocis el seu nom:

–       Em dic Joan, bonica. Tu ets la Mila, oi?

–       Sí, vaig a Barcelona a passar un mes amb el meu pare, fa molt que no el veig. Tu creus que em deu estar esperant …?

–       De ben segur que ja és a l’aeroport de Barcelona. Deu tenir moltes ganes de veure’t.

–       I si se n’oblida?

–       Com vols que s’oblidi de la seva filleta, una nena tan bonica i simpàtica com tu.

–       I si em perdo? Porto aquesta tarja penjada al coll… Jo no tinc por!

–       Clar que no! Ja se’t veu que ets molt valenta.

–       Aquesta joveneta deu voler veure alguna cosa… –li pregunta l’hostessa-  Un got de colacao, Potser? I alguna cosa de pastisseria? Ens espera un vol molt llarg.

 

Elena atén els passatgers amablement:

–       Si senyor, ara li porto una copa de vi, de seguida. (aquets és del que en baixar de l’avió besen el terra! Ai ! No s’ha de combatre la fòbia a volar amb alcohol o automedicació)

–       Bon dia, Són els Srs. Solà, algun problema…?

–       No, no, disculpin… ens hem despistat…

–       Ok. Passin, seguin i tinguin un bon vol.

 

 

Fabio i les dues dones.

–       Quin seient t’han assignat, Tina?

–       El 15 A, Mònica.

–       Jo el 15 E

–       Oh! Ens toca en files separades. Bé seiem.

–       Em permet, senyor?

Senyors passatgers…seguin amb el seient recte, tanquin les tauletes, apaguin els mòbils i qualsevol aparell electrònic. Mantinguin cordats els seus cinturons de seguretat. Volarem a 10.000 metres d’alçada… –la veu del sobrecàrrec dóna les indicacions de rigor per megafonia.

–       Mònica, no vas demanar que seguéssim juntes?

–       Està clar que si!

–       Doncs, és un error. Hostessa, siusplau!

Deu minuts més tard.

–       En nom de la companyia Iberia l’obsequio amb aquesta ampolleta de cava, ha estat molt amable de cedir el seu seient a aquesta senyora perquè pugui viatjar al costat de la seva mare.

–       Ha estat un plaer.

–       Moltes gràcies, senyor…?

–       Fabio…, Fabio per servir-la.

–       Jo em dic Tina, i la meva filla, Mònica, molt de gust.

–       Molt de gust. –respon Fabio. (Vés què havia de fer, si elles es queixen i després ve l’hostessa i amb un somriure d’orella a orella m’ho demana, com havia de dir que no, quin remei. Però, òndia, quina ràbia! He perdut el meu seient de passadís, jo que m’havia organitzat per poder aixecar-me tantes vegades com volgués… Això sí, ara estaré mimat per aquesta hostessa tan bonica, Elena, ho posa en la targeta identificativa)

 

Nora i el seu home.

–       Premsa!, premsa senyor?

–       Premsa, senyoreta? (Aquestes dues dones, tant  sí com no volien seure una al costat de l’altra, en canvi, aquells altres, un matrimoni de Lisboa, els hi ha estat ben igual. Un seu a la fila 7 i l’altra a la 19 i tant contents! Ui! Ara l’home crida a la seva dona…)

–       Nora! Nora! On has posat el llibre?

–       Al maletí de mà!

–       On? No t’entenc!

Els passatgers de les files 7 a la 19, voluntariosos fan d’eco:

–       Al maletí de mà…

–       Al maletí de mà…

–       Al maletí de mà…

–       Al maletí de mà…

–       Moltes gràcies… perdonin… Nora, on és? Al teu prestatge o al meu? Nora!

Nora s’aixeca, un xic sufocada. Immediatament el tripulant de cabina de passatgers se li acosta i l’ajuda a obrir el petit armariet que hi ha just a sobre del seu seient. Nora treu un llibre del seu maletí de mà, dóna les gràcies al jove i l’acosta al seu marit amb un posat murri. Torna al seu seient.

–       Gràcies Nora, ets molt amable

–       Què vols, ara? Ai, aquest home!

Els passatgers de les files 19 a la 7, voluntariosos tornen a fer d’eco:

–       Que moltes gràcies…

–       Que moltes gràcies…

–       Que moltes gràcies…

–       De res! Respon ella entre divertida i avergonyida…

 

Ells no saben que aquest és el meu últim vol, no sé com reaccionarien si sabessin que jo no oblidaré cap ni un d’aquests petits incidents… Em sap greu deixar la meva feina i alhora me n’alegro, tinc ganes de saber què és fer de mare, ganes de seure tranquil·lament a la butaqueta de l’estudi i alletar la meva filla, perquè sé que serà nena, encara no m’ho han confirmat, però m’ho diu el cor. Una nena amb els ulls blaus com el cel que només concebre-la va creuar en un vol Barcelona – Eivissa. Una nena amb la pell suau  i  blanca com el núvols que sobrevolem. Una nena que no tindrà por a volar. Ja! Ja hi estarà avesada! Una nena que no es marejarà per unes turbulències…, turbulències de la vida, que la vida dóna moltes sacsejades i s’ha de saber no caure i fer el cor fort, s’ha de ser valent i confiar, tenir la seguretat que l’avió es mantindrà ferm i seguirà el vol malgrat tot, i qui diu l’avió diu un mateix…!

–       Elena! On tens el cap?

–       Ai! Disculpa…

–       T’has quedat aturada amb la manteta que t’ha demanat la nena que viatja sola! Fa cinc minuts que t’estàs aquí palplantada!

–       Ja hi vaig, ja hi vaig…

–       Gràcies… -Diu Mila amb la seva veueta petita.

–       Senyor. Vostè vol alguna cosa?

–       Un refresc siusplau. –respon pensatiu en Joan- (Crec que he coincidit amb aquesta hostessa alguna altra vegada. No n’estic segur, està clar, però jo diria que és l’hostessa que es va casar amb un passatger, diuen que coincidien molt sovint en el vol Eivissa – Barcelona i que ell se’n va enamorar. M’ho va explicar la meva filla que té una amiga entre les hostesses d’Iberia, no sé, aquestes jovenetes veuen massa sèries de televisió, vés a saber si m’ha pres el pèl. La meva filla diu que ell vinga viatjar d’ Eivissa a Barcelona i de Barcelona a Eivissa! Que un dia es va atrevir i li va demanar per anar a fer un cafè i ella va i diu que el cafè ja li porta ara mateix que són dos euros; es veu que ell es va quedar tan enfonsat que amb la cara ho deia tot i a ella li va arribar molt a dins i es va adonar que aquell home no era un insolent, ni un vividor, i quan ell baixava de l’avió li va donar un paperet doblegat tot dient-li arreveure. I això va ser el principi, al cap d’uns mesos es varen casar a l’illa. No sé, potser no és ella, però crec que sí, que la meva filla em va dir que es deia Elena…

 

–       Elena, qui hi ha als lavabos que fa tanta estona que no surt! Déu meu! No serà …

–       No, no, no creguis que sempre m’ha de tocar passatgers intoxicats. No passa res, només és una senyora gran que s’està posant bé la cotilla…

–       La cotilla?

–       Sí, diu que al passar per la zona d’embarcament ha xiulat l’alarma i una dona policia l’ha escorcollat  i s’ha hagut que treure la faixa, la cotilla, que és feta tota de barnilles metàl·liques i que ves quina feinada després cordar-se-la i que clar…

–       Jajaja…calla…calla…que no puc més de riure…

–       No riguis, no, pobra dona, que ja portava més d’una hora a l’avió incòmoda. Ara s’està cordant bé.

–       No sap que en baixar li tornarà a xiular!

–       No l’hi diguis pas!

En baixar… jo baixaré per no tornar a pujar mai més com a hostessa, no, deixo aquesta feina que em porta cada dia pels aires,  d’una banda a l’altra del món. Ha estat bé, força bé! I no només per la feina, que tot volant vaig conèixer l’Estanis…  Ara vull dedicar-me a altres coses, no sé què faré, potser quan ja tingui criada la nena em dedicaré a hostessa de terra uns anys més i després potser faré d’intèrpret, no sé pas… El meu home diu que no m’atabali, que ja veurem. Té raó, sempre té raó quan em mira d’aquella manera que només ell sap, amb els seus ulls tan avesat a la mar d’Eivissa que en semblen una prolongació. Avui m’estarà esperant a l’aeroport, vol que simbòlicament  ens acomiadem junts, sap que sempre és dur tancar una etapa.

 

Després d’una hora i trenta-cinc  minuts de vol sense cap incidència remarcable:

–       Elena, siusplau, falta molt perquè el meu papa em faci un petonet…?

–       Ai, aquesta nena tan requetepreciosa! Està clar que no, en un tres i no res estaràs a coll del teu papa!

–       Estic cansada! Joan, perquè no m’expliques un conte…?

–       Mila, aquest senyor està llegint…i…

–       No em fas res -respon Joan- deixarem a Elena que faci la seva feina i tu i jo ens inventarem junts un conte.

D’aquí a deu minuts aterrarem a l’aeroport de Barcelona, la temperatura és de 21 graus i el temps és estable. –murmura l’altaveu.

 

Desembarca l’avió, desembarca el meu futur.

L’Estanis m’espera amb un ram de flors, petúnies…

 

Menuda, a partir d’ara el teu espai aeri serà només el meu úter, ja no et sentiràs com dins d’un globus inflat d’hidrogen que es perd en l’infinit del cel. Aturo la meva vida per a tu, nineta meva, jo que he traginat la maleta d’hostessa per tot d’àmbits cosmopolites, m’aturo; sí, m’aturo, només per crear un espai càlid per a tu, per gronxar-te en el meu ventre, lentament… He conegut molt d’aeroports, cap ciutat, ara vull conèixer el meu barri que serà el teu, vull trobar-te guarderia i després escola a tocar de casa i vull saber on són les llibreries més properes per anar cada setmana a comprar-te un conte i vull localitzar les ludoteques de la ciutat per ensenyar-te el que és viure a través del joc.

El teu pare m’ha regalat unes arracadetes d’or molt bufones, són dos petits avions, un xic rodanxons,  amb un minúscul brillant com si fos la finestra de cabina, o com si fóssim tu i jo: seré el teu avió i tu la meva única passatgera. Hostessa només per a la meva nena, Adela.

Voldria ser la teva fada, passatgera meva, jugar amb la lluna a cuit i amagar i dins un cove guardar-la a la matinada.

 

Marta Pérez i Sierra

Dedicat amb complaença a Cal Ros i a tots els calrosencs

 

                                                                      Finalista del concurs

III PREMI DE RELATS BREUS SANT JOAN DESPÍ

2008

 

Deja un comentario