Jardí (i més espais) (Ed. Saragosa, 2019) de Glòria Calafell
pròleg d’Eduard Miró i Saladrigas
Jardí (i més espais) premi Rimes del XI certamen Paraules a Icària (2019) de Glòria Calafell, on trobem de nou la poeta capaç de jugar amb tots els recursos de la llengua per transmetre el que sent als seus lectors. Com si pintés un quadre, com si les paraules fossin taques de color que provoquen, ara el vers es trenca, ara les paraules cauen, ara la coda del poema en negreta… En el títol ja trobem un inusual parèntesi. Observem que en el primer poema diu: en la sintaxi del que sóc. Ella dins la construcció del poema, la seva consciència, ella, el seu cos nu, lectura i auto descobriment. Des de la memòria, avançar ben arrelada a la terra.
A la primera part el jo poètic ha de trobar el seu lloc, aquell espai on fer-se i refer-se, on sentir-se lliure i regenerar-se
m’assec a l’ampit
i les cames toquen les teules velles.
Aquest espai de la Glòria és un espai amb música i ple de colors. La seva cambra pròpia és de fet tot el que ella fa seu, el que estima i omple de vida, perquè si alguna cosa té la Glòria és energia, que diu:
Ballo rock&roll gitada
damunt d’una estrella que supura records i distàncies.
I s’agafa fort a la vida que bat a la terra. Recordo una xerrada d’una dona xaman que deia que la terra no et fallarà mai. Llegim una magnífica metàfora on compara la terra amb una poma. Diu:
Ella és la poma
−com una obstinació́−
Inviolable i roja.
Aquesta terra que ens protegeix, ens incita i ens ensenya. Els colors ocres de la terra que tan agraden a la poeta. Només caldria meditar sobre la natura per aprendre. La nostra sang, la seva saba viva, diu la Glòria en un altre poema.
M’agrada especialment el poema “Infantar” on el jo poètic és la mare, totes les mares, parint, esquinçant-se l’ànima, que acaba dient:
En néixer, el nadó plorava.
Vaig ser jo qui va cridar!
Perquè les dones som com la natura.
A Jardí (i més espais) Glòria Calafell ens transmet aquest sentiment unitari de ser vida i sentir-se viva, d’esmicolar-se, trencant-se, identificar-se amb la natura.
el terra amb una humitat
adolorida.
Glòria Calafell utilitza la sinestèsia, les imatges i els jocs de paraules per acostar al lector des dels colors i les sensacions a conceptes com el temps, la memòria i la mort. Sempre present que som natura, recordo el Memento, homo, quia pulvis es, et in pulverem reverteris, és a dir: “recorda, home, que ets pols, i en pols et convertiràs”. Aquesta natura que té més consciència que les persones i que la Glòria mesura amb els colors, per alguna cosa és també pintora.
amb tots els colors
de la consciència dels arbres.
En els poemes, les mans pinten paraules, el cos nu s’escriu, el vermell és desig.
I sempre una reflexió aguda sobre el llenguatge, la paraula i el silenci. Les paraules que no ha dit, la paraula que creix, la paraula de cartró, la paraula que ens fa persones. La paraula que conté en ella mateixa la veritat i la mentida, el ser i no ser. Recordem que enceta el llibre amb una cita d’ ”El Princep” de Joan Teixidor que diu:
M’espaordeix la vida que m’espera,
la paraula que creix per a morir,
ésser un altre enllà̀ del meu silenci.
A la mateixa cita lligats els conceptes de paraula i mort. En el poema “Dins i fora” la Glòria diu:
el color i la paraula
que és a l’ànsia de
la vida
i l’avantguarda de
la memòria.
El temps que passa, que se’n du la joventut, que ens ha pres el que estimàvem i a qui estimàvem. Sempre la mort latent en els poemes, sense victimisme, com quelcom natural dins el cicle de la vida. Un desordre natural diu ella. El temps guardat a les escletxes de l’eixida, a la memòria, a l’escorça dels arbres. La memòria de la terra, la memòria de la pell, a l’herba seca. El raïm sec. A les taques, a l’absència de sexe. A les mossegades. Ferides, cicatrius de qui ha viscut i ha gaudit, la vida plena de colors i de música. Tot i que en algun vers se li escapen versos molt durs com aquests:
amb l’esplendor enfosquida
de la podridura.
quan la soledat li fa enyorar la copa que falta a la taula del jardí a l’hora del vermut.
Acaba aquesta primera part amb tres poemes on ens fa mirar directament la mort. A “Àngels I” la mort del llenguatge i de la pròpia identitat en les xarxes socials i a “Àngels II” la mort desada i ordenada als cementiris. Amb una reflexió final, la poeta es qüestiona el misticisme del miracle de la vida. L’expiació natural de la natura. Aquest Jardí que és la natura, aquesta casa que ens acull i que no valorem prou, que embrutem i fem malbé.
La segona part “Trajecte(s)”, també el joc dels parèntesis. Allò que hi és però no hi és, el que has de valorar en un altre ordre de coses. Conté només quatre poemes. Precedit d’una cita que diu:
Cada trajecte
m’acosta més
a un vell destí́.
No en tinc cap altre.
Quatre poemes. Quatre camins? Com una cruïlla, una disjuntiva? Triar el que has de fer, el que vols caminar. Treure les cendres de dins. Oblidar que ell no hi és. Assumir l’absurd. Adonar-se que la història sagrada és la teva història d’amor pell a pell. Amb la vida penjant d’un fil.
i sempre, sempre del cel
penjant d’un fil
com qualsevol vida.
La tercera part “Espais i estances” precedida per una cita de Natàlia Ginzburg dins La ciutat i la casa, autora que Glòria admira profundament, s’endinsa de ple en trobar tot allò que ens és casa. Reconèixer-se malgrat la culpa que es manifesta en tot, implacable.
La cita diu:
“per això̀ em continuo movent com un foraster entre aquestes
parets, si se’m trenca una tassa, em sento culpable”.
Natàlia Ginzburg dins La ciutat i la casa
A cada un dels poemes hi reconeixem el desig d’allunyar-se de la culpa de ser viva encara. Recordar i admirar, des de la infantesa, des de l’enyor. A aquesta tercera part pertany el meu poema preferit “Aquell dia”, on la vida salta els esglaons de dos en dos. La vida que seguia florint arreu com la metàstasi pel cos del seu estimat. Petits detalls fan sentir la mort al jo poètic, com les taques d’humitat d’un mocador que les compara amb papallones mortes.
tenia les taques bellíssimes
d’una papallona morta
Tant potent és el sentiment que ens vol transmetre la poeta en aquesta tercera part que la llum, la que entra vertical, la compara amb un cementiri. La vida que és mort, vertical com una llança, quieta com una làpida. El dia a dia i la solitud, la nostàlgia que l’embolcalla. La veu de la mare o de l’àvia ensenyant-li a fer el llit:
En fer el llit, nena, cal tibar-hi bé
el llençol!
quan les arrugues del llençol són les arrugues de la seva pell, els solcs de l’amant inexistent a la nit àrida.
En els poemes d’aquesta tercera part també la paraula, sempre la paraula, que ho conté tot, potser també l’oblit. I el temps, el temps nostre que és limitat i que guarda en la seva memòria el que vàrem ser que ens defineix.
A l’altra banda del pis,
hi he deixat el rellotge.
O quan en el poema “Canvis a l’habitació”, diu:
Les paraules em són fidels, em són lleials;
gairebé́ les faig anar amb nosaltres. No ocupen el teu lloc, no.
M’adono, però̀, que ara són tu
i tu ets tots els mots que no t’havia dit mai.
La Montse Assens, l’Elisenda Sala, la Glòria Calafell i jo, acompanyats de la guitarra de l’Agustí Febrer, us llegirem alguns poemes. En aquest llibre de poemes que ens acompanyi la música no és gratuït, ni per fer bonic i fer agradosa l’estona. No. És que el poemari de la Glòria és ple de música i de cites a la música. Perquè és ple de l’ànsia de la vida materialitzada en colors i sons.
Marta Pérez i Sierra
Octubre 2019