Porta-li flors

Porta-li flors

 

Porta-li flors és un relat dedicat a totes les dones que pateixen maltractaments, físics i psíquics.

         Aquest relat és dins el llibre: Recull de relats breus per a dones.
      Publicat al 2008 pel Casal de la Dona de Sant Feliu de Llobregat.

Vàrem conèixer Dani en el convit de boda d’una cosina. Tan enginyós! Tan divertit! Ocurrent i intel•ligent en totes les seves intervencions. I et mirava d’una manera…, et feia sentir important, desitjada, única. Tot i que jo estava casada i molt enamorada, quan vaig ballar amb ell em vaig sentir diferent, capaç de fer qualsevol cosa per aquell home alt i d’ulls grisos que em mirava com si jo fos el més important del món. Mai hauria dit que uns anys després jo i totes les dones de la colla trobaríem fastigós el més mínim contacte amb ell. Aleshores, tots i totes, quedàrem enamorats de Dani. També la meva amiga Mireia.
Un anys i dos mesos després, a Calaf, Mireia i Dani es casaven. Ell amb un vestit blau marí i una corbata a joc. Ella amb un vestit de flors violetes, que no es va voler casar de blanc perquè no creia en els convencionalismes. Era un dia de juny, preciós, encara fred però sense la boira que sempre arrosseguen aquelles terres del centre de Catalunya.
Dani era, és, advocat. De seguida va contactar amb un gabinett important de Barcelona, i ell i Mireia llogaren un pis a ciutat.
Dani triomfava amb facilitat. Mireia, funcionària després d’unes estressants oposicions, volia un càrrec polític a prop de la gent del carrer, volia una societat més justa. Ell feia diners; ella, ideals; a cabassos tots dos.
Mireia tenia reunions amb el partit d’esquerres al qual s’havia afiliat; ell, reunions de negocis inacabables.

El primer embaràs va deixar Mireia moltes nits a casa. Políticament correcte, Dani seguia assistint cada cop més a actes socials nocturns. Alletar el fill va allunyar Mireia encara més de les seves activitats i, incomprensiblement per a ella, de Dani. Tot eren excuses a l’hora d’acostar-se a la seva dona, excuses i retrets: que si aquest nen no em deixa dormir i ara tinc son, que donar de mamar t’ha engreixat molt i no me’n sé avenir, que d’aquí uns mesos quan t’aprimis…

Es veia d’una hora lluny que Dani era un home polit, obsessivament net, minuciós en tots els seus actes, perfeccionista. Quina sort! -li dèiem totes a Mireia?-, no t’hauràs de barallar per la neteja i de grat estarà pel nen. El pare meravellós que tots consideràvem, el pare alegre i juganer que davant de tots es manifestava, així que tancava la porta de casa oblidava el seu fill i menyspreava la seva dona:
-Ja no t’hi caben, els sostenidors de seda negre que et vaig regalar!
Un dia va obligar Mireia a posar-se uns sostenidors vermells de llenceria fina quatre talles més petits; ella no va saber dir-li que no, va confondre amb amor la mirada lasciva i cruel de Dani. Els pits se li sortien per arreu dins d’aquella luxosa presó vermella.
-Quin fàstic em fas! Sembles una vaca vella! -li va engegar ell.
-Me’ls trec i amb els pits t’acarono sencer -va contestar ella voluptuosa, sorda a la vexació.
– Fes-me el que vulguis, jo no penso ni tocar-te.
Aquesta escena amb un o altre diàleg es repetí moltes altres vegades. Dani no tenia cap intenció de fer feliç a Mireia, ni al llit ni fora d’ell.
Quan, després de dos dies sense aparèixer per casa, Mireia, plorant, li ho va retreure, Dani li va clavar una bufetada que li va deixar el rostre marcat durant dies, a més de dir-li:
-Tu què m’has de dir, eh! Què m’has de dir! Parla quan t’hagis aprimat, vacona! I no te m’acostis fins que no estiguis com l’Anna Maria! Ella sí que té un culet… Només pensar en com el belluga quan la follo!
Mireia no sabia si estava més estabornida per la bufetada o per les paraules de Dani, però no va fer res, no podia fer res… L’endemà va voler explicar a la seva manera el que havia passat, però la vergonya i la inseguretat convertí la cruel violència física i psíquica en una banal i comuna discussió matrimonial.
Tot creient que havia trobat la solució, es va fer operar per un cirurgià plàstic de prestigi, que li va treure molts quilos de greix però ni un gram de la culpabilitat que dins d’ella anava generant la situació.
Durant la recuperació, Dani omplí de flors l’habitació de Mireia, de rams de flors i de regals, tots iguals, que li feia amb una mirada maliciosa que ella interpretava d’aprovació: provocadores peces de llenceria caríssima que induïen Mireia a pensar que encara estava massa grassa, que mai lluirien prou bé aquelles delicades randes fines en el seu cos.
I es mirava les cames embolicades en venes ensagnades i els pits reduïts moltes talles i el cos embotornat per la cirurgia que es negava a cicatritzar bé… i plorava, plorava… quan se sabia sola, quan segur, segur, que en Dani no apareixeria; però vàrem aparèixer nosaltres, les noies de la seva colla de tota la vida. No ens adonàrem de res; ella, amb un desabillé negre entre les mans, ens explicà que plorava emocionada, que tenia moltes ganes de lluir aquell modelet en la intimitat.
Vàrem tornar a veure “el modelet” quan Mireia el portà com a prova a la comissaria del districte en denunciar Dani per maltractament físic. Però allò va ser molts anys després, molts… Molts, moltes pallisses després, molts insults després, molts vexaments sexuals després… Allò va ser quan a Mireia li varen diagnosticar leucèmia i va saber segur que el seu matrimoni s’havia acabat perquè ella es moria.
A nosaltres, a les seves amigues de tota la vida, mai ens va explicar res fins aleshores, fins aquella tarda que sortí del metge i va saber que no li calia resistir més, que s’havien acabat per sempre les cures d’aprimar, les sessions interminables als instituts de bellesa. Ho vàrem saber aquella tarda quan el metge li va dir que cada dia se sentiria més dèbil i que segurament s’aprimaria molt de pressa; ho vàrem saber quan ella va decidir que no es faria cap tractament, cap transplantament de medul•la. Ens deia: “Moriré prima”. I reia un plor boig mentre es duia a la boca una punta de l’esquinçat desabillé de randes negres, caríssim…
No ens ho podíem creure, no podia ser en Dani aquell monstre que Mireia descrivia al comissari… Era inversemblant!
La denúncia, en Dani la va rebre quan Mireia ja estava ingressada, primíssima, a l’hospital Clínic de Barcelona. S’havia deixat donar quimioteràpia, perquè la deixessin en pau, per no sentir el turment de la família dient que havia de lluitar, que era molt jove encara… Tant li feia, ella ja havia decidit morir.
Dani, cada nit l’anava a veure, sempre correcte davant nostre, perquè les amigues fèiem torn per evitar que estigués sola amb ell. Aquells vespres tristos a cap de nosaltres ens semblava un maltractador; malgrat que ho sabíem, no dubtàvem de Mireia, però no ho semblava, la seva falsedat, la seva actuació com a home de pro, era esplèndida, sempre correcte, atent, educat.
Mireia morí oficialment de leucèmia, encara que nosaltres sabíem que havia mort d’impotència i de ràbia, de pena.
Traslladaren el seu cos a Calaf, va ser el seu últim desig.
A Calaf, a l’enterrament de la nostra amiga, la boira gebrada guarnia els carrers i els arbres, l’espai s’havia gelat al nostre voltant, com el seu cos.

 

Si vols descarregar-te aquest relat, fes click aquí

Deja un comentario