M’he empassat la lluna

Presentació a la llibreria Alibri de Barcelona

 
 

QUÈ SE N’HA DIT?

Aquest poemari pateix i convida. Pateix el dol de la maternitat perduda i convida a fer fecund el climateri.
És crit estripat, autèntic, irreductible. I alhora té un punt juganer que l’il·lumina i una tossuderia vital que es nega a rendir-se.
TERESA FORCADES
Un camí pedregós a través d’una nit llarga i inquieta, d’un insomni angoixant, d’unes hores en blanc que tanmateix són l’oportunitat de descobrir els viaranys que duen als camins de l’aigua (als camins de la vida viscuda en plenitud): encara hi ha la pell, descobreix la poeta en les hores blanques, en les hores neguitoses sense son.
SONIA MOLL
La revolució hormonal que suposa el climateri, i que afecta cos, psique i esperit, queda reflectida a M’he empassat la lluna. Amb gran sensibilitat lírica i invenció d’imatges poètiques, com acostuma, Marta Pérez i Sierra va desplegant els diversos estadis que han de cloure el cicle fèrtil de la dona, biològicament parlant. Però, com he apuntat més amunt, en els versos de la segona meitat del llibre trobem la manifestació d’una vida que es va eixamplant en altres dimensions humanes; trobem el coneixement de que és en el canvi, en les metamorfosis, on la vida troba, a cada instant, la seva plenitud.
(Fragment de la ressenya a Eix diari)
TERESA COSTA-GRAMUNT
 Els teus poemes, com bumerangs, retornen al tancat de la teva harmonia, després d’ensinistrar cors i alleugerir dilemes. Amb el goig de viure contagies els arbres del carrer i les flors de les balcones. Amb humilitat omples de mirades els secrets més recòndits. Ets mare i filla en un mateix cos. Un cos que empelta les paraules a la branca del desig. Que lluita per persistir en un món cada cop més advers. Que pren la copa de la solitud, on el vi més generós endolceix la sang del destí. Un destí compartit amb els amics de tendresa immarcescible, amb el perfum d’un univers proper, amb els colors de la màgia, amb les formes lleugeres del silenci. Amb la sorpresa.
JOSEP-RAMON BACH
No és una obra de pèrdua, de dol, de tristesa…Les dones, i ella una més, sabem trobar l’eterna fertilitat perquè continuem en les altres, i esdevenim creadores i portadores de vida en altres àmbits. Ella, per assegurar-se’n, s’empassa la lluna per continuar el cicle dins seu per sempre més i és des de l’astre femení per excel·lència que els lectors li piquem l’ullet des d’un cràter lunar, plens de la vida i la bellesa que traspua la lectura dels seus versos.
(Fragment de la ressenya al diari digital Núvol)
ANNA RUIZ MESTRES
La lluna, sempre tan presen. La representat d’un calendari de ritme diferent dels cicles solars, que regeix les «marees» internes de la dona. És el símbol del somni, de la fantaisa, de la imaginació, però també de la inestabilitat amb els canvis de cicle. I tanmateix, és també el símbol de la mort i la resurrecció, ja que el seu cicle sempre recomença, com el de la vida

(Fragment de la ressenya a El Punt Avui)

DAVID MADUEÑO

Altres poetes interessades en el cicle femení

Maria Josep Escrivà recita Síndrome Premenstrual, un poema del seu llibre “Serena Barca” Ed. Del Buc.
Un poema magnífic que m’ha fet pensar en el meu llibre «M’he empassat la lluna».
Gràcies Maria Josep!

 

Deja un comentario