Dones d’heura

Dones d’heura. Ed, Pagès Editors

Dones d’heura neix del diàleg entre els quadres de la meva amiga pintora i fotografa M. Rosa Vila i els meus poemes. Neix de l’empenta i la valentia, de les ganes de sentir-se dona i viva.

Podeu seguir el meu blog dedicat a aquest llibre:

Sinfonia en Balu de tardor

M Rosa Vila
Sinfonia en Blau de Tardor
Oli sobre tela
80 x 80 cms.

Dona

 Tu i jo som dones d’heura.
Embellim murs i tanques
en establir diàleg.
Som catifa de somnis,
graons de sol,
un vals d’arrels menudes.
Dia a dia inventem la no-rutina.
Amb els peus ferms
ens vestim d’aire
per ballar amb estels.
Som dones d’heura,
podem ser alades,
arrel, estiu, bressol,
deix…i mans!
Sobretot mans obertes,
fulles que acaronen pedres.
Suspeses en el vertigen blau
que ens teixeix.
Llaços que nuen mans.

 

 

» Dones d’Heura » obté el » Jordi Pàmias » de Guissona

Aquest dissabte passat, 23 d’octubre de 2010 no l’oblidaré mai, a la sala de plens de l’Ajuntament de Guissona, el portaveu del jurat, en Josep Borrell, llegia l’acta del II Premi Jordi Pàmias de Poesia i deia que el meu poemari Dones d’heura era el guanyador. Em vaig emocionar! Tenia tanta il·lusió dins meu! L’alcalde, el Sr. Josep Cosconera, va dir-me, quien la sigue la consigue, referint-se que l’any passat vaig obtenir una menció especial en el I Premi de Poesia Jordi Pàmias.

El diumenge la notícia sortia al Diari El Segre. També podeu llegir el que en diu l’amable Claustre Oliveres, secretaria del jurat, al web de Guissona.

Amb les autoritats

Xesco Grau, Francesc Pané, Josep Borrell; l’Alcalde, Josep Cosconera; jo; el poeta Jordi Pàmias; la regidora d’educació, Angelina Infante; l’editor, Lluís Pagès, i Robert Cama

Josep Borrell

Josep Borrell llegeix l’acta

Amb en Jordi Pàmias

Al costat del gran poeta Jordi Pàmias, una persona propera i entranyable.

Xesco Grau

En Xesco Grau va musicalitzar l’acte. Gràcies Xesco! La teva música és preciosa!

Diari el Segre

El grup

Marta

Recitant

Anna Ruiz Mestres, professora de literatura catalana i crítica literària, presentà el 30 de setembre de 2011 Dones d’heura al Vinseum de Vilafranca del Penedès amb aquestes paraules: 

«L’obra està estructurada en 3 parts amb títols molt suggerents que ens obren el camí cap al món poètic de la Marta. Cada part té un subtítol que és: Dona Rosella, Dona Mosaic, Dona Paisatge…Estem doncs davant d’un llibre on la dona i l’univers femení seran el centre de l’obra.
Cal aclarir però que l’obra neix de la comunió entre dues artistes, una pintora la Maria Rosa Vila i la nostra Marta P.
Si fem un petit parèntesi i donem un cop d’ull a la Maria Rosa, la pintora que han inspirat aquests versos, dir-vos que és també periodista, fotògrafa, editora gràfica, i que per descomptat també li agrada pintar. És en aquest vessant que les dues dones es troben i això ens permet a nosaltres lectors gaudir dels poemes de la Marta.
Al segle XVII neix a França l’expressió « Belles Arts » i des de llavors entenen que la poesia, la música, la pintura,la dansa..etc formen part del món de l’Art. A Dones d’heura s’ ajunta a la pintura, font d’on veu l’autora per crear el llibre, la música a partir de la cadència dels seus versos i tot plegat ens convida a una dansa interior, espiritual, elevada que només assolim com lectors en aquesta bella art de la poesia.
Recordem també que la poiesis grega junt amb la filosofia era un dels eixos centrals del món dels nostres clàssics, com ja va remarcar Aristòtil quan intentava posava ordre en els gèneres literaris. L’obra de la Marta respira també l’aire del món clàssic, respira la seva bellesa, la seva senzillesa, la seva serenor donant pau al lector que es retroba amb la seva obra. Però també beu d’aquesta força ancestral que és l’univers femení, aquesta energia que omple el món i que ens fa dones fortes, eternes i que es complementa es clar amb l’energia universal masculina fonent-se en un tot, com ho ha fet la Marta amb la pintura de la Maria Rosa.
EL TÍTOL
Si parlem del títol del llibre, que és qui ens obra la porta a l’univers poètic, és clar, pel títol, que el protagonisme absolut el tindrà la dona i us puc dir que aquest etern femení que ens envolta cada dia, també impregna l’obra de la Marta i ens fa viure des dels seus versos la DONA amb majúscules, des de òptiques diferents, amb imatges diferents, amb colors i olors diferents,… però totes ens remetran a la dona universal on hi som totes representades, ben diferents les unes de les altres, úniques i irrepetibles si voleu, però totes integrades en l’univers femení dels seus versos.
En el títol també la paraula heura, que ens lliga a la mare terra, la que ens dóna la vida, ens lliga també a la força de la natura perquè malgrat tot sobreviu i s’arrapa a les parets, com l’heura, fent-se forta. Estem potser davant d’una imatge de la força interior del sexe femení, que tots sabem que no és física, que és una força interior que mou muntanyes, igual que els poemes de la Marta carregats de força mouen i sotraguegen els sentiments del lector. L’heura ens entrelliga i ens passeja per les seves fulles que esdevenen versos del món poètic de la Marta, versos impregnats de pintura i color que anirem descobrint en el llibre.
 
ANÀLISI DE L’OBRA
Si parem atenció a la primera part dona rosella veiem que consta d’11 poemes que s’obren amb el títol d’aquesta flor humil, la rosella, però espectacular a la vegada, perquè la força de les roselles en mig del verd del blat transformen aquesta fràgil flor en un espectacle per la vista, pels sentis, pels quadres de la Rosa…Vull veure en aquest subtítol, la força del vermell, lligat a la sang, a la regla, font de vida, que la dona retorna a la terra en el seu cicle menstrual sinó és que ha quedat prenyada i porta la vida a un nou ésser. La rosella és fràgil però és bona per la salut, ens tranquil·litza, calma la tos, les diarrees. Els egipcis la feien servir en la fabricació del papir, aquest primer paper que ens ha permès als humans, fins a les noves tecnologies, transmetre saviesa de generació en generació.
El color roig de les roselles el trobarem en molts dels versos: la p21 en el roig de la vesprada, en els pètals de tulipa vermella que ompliran el tàlem nupcial, junt amb uns llavis vermells apassionats. Diu la Marta: …una tulipa vermella/ en el tirant de seda del cosset ajustat… Pètals de tulipa per guarnir un altre tàlem nupcial… Recordeu que el vermell era un color lligat a les núvies. A l’edat mitjana les núvies medievals es casaven de color vermell i no blanc com ara, algunes cultures antigues de la Xina ho segueixen fent. També és el color de l’au Fènix i per tant és un color que escampa la força del renaixement.
He començant parlant de la força del vermell, però el groc, el blau, el blanc jugaran un paper clau en aquesta primera part, ja sigui vinculat als astres com el sol, o bé al satèl·lit de la terra, la lluna, aquesta blanca llum potent dins la fosca de la nit … i que no deixa de ser una imatge eternament lligada a la dona com la del sol a l’home…
Un altre color clau en aquesta obra és EL BLAU., El blau està lligat al mar en molts dels versos, i en d’altres el blau està lligat a l’aigua i amb l’aigua la Marta hi juga. D’una banda l’aigua és vida i de l’altra l’aigua tancada es podreix, és tèrbola i és el símbol de la mort. Diu: “ M’he fet plec d’aigua per serva les flors i m’he podrit” p35 EL BLAU ja sigui aigua o simplement color pot ser: vertigen blau p17el límit blau,p21els pàmpols blaus,p23 El blau va emblavint tota l’obra.
El groc, que és el complement del blau, que els seus pigments absorbeixen la llum blava, és per excel·lència el color de l’ intel·lecte, el lliguem amb el sol, l’astre rei, amb el poder, amb la força masculina però l’autora d’un intel·lecte tan ric, no vol ser groc, vol ser blau, vol ser tota la simbologia del blau, l’estabilitat, la fidelitat, la calma, recordem que la flor blava era el símbols dels romàntics el segle XIX, aquests homes tan cultes que es revoltaven contra l’època que els va tocar viure, així la nostra Marta es revolta i diu: En groc em penso/ quan vull ser serenament blau intens p37
“Quan serro les dents reïxen els blaus fugitius/ quan serro les dents. P55
Tanta força com els colors crec que la tenen les flors i els elements vegetals.Tot està teixit de flors, ja sigui flors captives dins d’un gerro, pètals escampats, flors emblemàtiques com l’orquídia, o flors exòtiques com la flor de la guaiaba, diu la Marta: flors de guaiaba/ camuflades a les parets del carrer/ al meu pas., ( dir-vos que la guaiaba és una planta medicinal i que aquí ella l’utilitza com a símbol de vida)o bé les margarides, una margarida per desfullar p29 o les magnòlies,amb el cor d’arrel de magnòlia p29( diuen que les arrels de magnòlia potencien la sexualitat femenina) o bé les tulipes, les roselles, … En fi, flors en general omplen de color aquests poemes com pinzellades d’oli dins el quadre. La terra i el fang ajuden a perfilar aquest món vegetal al servei dels més íntims sentiments de l’autora.
En aquest poemari podríeu pensar que només gaudim d’imatges, no és així, mentiria si em quedés en aquest joc de flors i colors. Els temes més profunds s’amaguen darrera de cada vers amb un magistral domini de la metàfora, de vegades tan breu però tan intensa que en té prou amb 2 mots per crear-la…”Mossego llum,/ Sagno mar” p 23 En aquesta primera part hi ha també una dona que dansa insegura per la vida com un vals d’arrels menudes … però que s’autoafirmarà en els propers poemes i dirà “ Sola, passejaré pel camí de ronda”, malgrat el dubte que l’acompanya, “Dubtes a la pell” o el dol, o la mort “Vull tallar en bocins els meus dies/ conjur de tisores per sobreviure/” ella tira endavant trobem una dona forta valenta que viu intensament la vida“ Surto de la foscor sòlida./ De l’amagatall d’aranyes rosa./M’he cobert les espatlles amb un xal de llum/encara per teixir”-penso que aquest xal de llum a les espatlles és una de les metàfores més delicioses de tot el llibre- Pertany a un poema diferent amb ressons cubans, amb tocorocos, l’ocell nacional de Cuba, amb sons de rumba/… – a mesura que anem llegint aquesta dona és cada cop més valenta i es fa càrrec de la pròpia vida. (Mudada, puc teixir els plecs/ d’un altre futur blancp33 /
Cal fixar-se també que es van entrelligant en aquesta primera part el JO i el TU, entenc que el jo és ella però el tu l’interpreto com tots els que la llegim ja siguem dones o homes, tot i que el llibre es basa en un univers marcadament femení.” Tu i jo som dones d’heura” p17
DONA QUADRE
Arribem a DONA QUADRE…En aquesta part, la més llarga del llibre amb 12 poemes, els versos es barregen amb la pintura i es fonen en u. Ara els colors, els pinzells,estaran al servei de la sensualitat i l’erotisme. “…gata en zel pels teus somnis de paper…p47,” …L’aire, el sexe, la mort, la pell,…”51ets…L’encís de la temptació. L’escorça del meu temps i el mossec del plaer…Ets petons sobre el meu ventre. Als llavis, la boira dels dies humits.”p53 “ Felicitat que s’esmuny per la pell” 57 2M’enfonso per plaer, en el vellut del teu cos” serien fragments de versos que porten la música de la sensualitat escrita en cada lletra. El tacte del vellut és com la sensualitat que va vestint aquesta segona part.
Altre cop El mar, penso, que més que l’heura, el mar roba el cor de la poetessa en aquesta part. Altre cop el blau senyoreja per sobre de tot, i tots els elements d’aquest univers poètic estaran al servei de la força que li dóna a la Marta la seva poesia i que a la vegada li permet autoafirmar-se en cada mot, en cada color, en cada verb i en cada vers. Diu la Marta: Llisco pel vers de cinc metres / que llegeixen els meus peus/…Només aprenc a ser jo p45 o bé en un altre poema diu:” Qualsevol lletra, una de sola, soc jo./ I totes, també. P51
L’heura però hi és present i vesteix la dona, la protegeix de les pors i angoixes més íntimes, fixeu-vos: “ por de quitrà que em prevé” p47 Cireres amb por, …/ també l’heura pot protegir-nos del dolor i la tristesa “ Camino esquerdes absurdes/ plenes d’exuberants tristeses” p49 o bé Érem fulles d’heura arrelades a la pell”61” heura cenyida al teu cos”
En aquesta part s’atura en un poema, com un petit parèntesi fa un homenatge al LLIBRE i al lector, com si ens piqués l’ullet i ens agraís la nostra lectura : “Al recer de les vostres pàgines/ existeixo”.p51 diu.
Imatges noves completen el camí de dones d’heura com ara ELS planetes, Plutó i a voltes Saturn, recorren els camins astrals i ens recorden la llosa del pas del temps junt amb la fam devoradora de la vida. Són testimonis de què tot flueix, res permaneix. “ Plutó és un ànec de pètals al bec” i ja que cito els pètals retrobem la força del roig i dels pètals de les flors formant part d’un dels poemes més bonics d’aquesta segona part anomenat QUADRE: m’encanta de manera especial la força d’una imatge que fa servir quan defineix el “rubor” de les galtes, en diu: “Roig d’esquitllentes” El vermell se’ns torna a fer present en versos com“…roselles al saló de casa.” “ Algues vermelles nuaven somriures”…
En aquesta part però dóna més protagonisme als blancs lligats de vegades a les flors. M’he sentit atreta de manera especial per una imatge dels lliris de mar p 61…quan diu: … “per això/ ens trobarem aquell vespre,/ dins els lliris de mar” .Aquesta planta tan nostrada, que creix a la platja de Torredembarra, o a la platja la llarga de Tarragona i que és tan aromàtica al cap vespre també impregna d’olor aquests versos. Són molts els matisos del blanc que ens acompanyen: “Papallones blanques naixien del bes” “ didalet d’ivori” o be “Despentinades els arriba la llum/ eixida de la cloïssa opalina”
En fi passió, colors, erotisme, omplen la dona quadre com un calidoscopi de sentiments i de passions de l’autora.
DONA PAISATGE 7 poemes
Clouen l’obra 7 poemes on la recerca de la pròpia identitat se’ns fa present i col·labora a tancar aquest cercle de colors i flors que no són res més que l’embolcall de sentiments més profunds, com hem dit al principi.
Diu l’autora: seré jo el dia que sigui Terra,67 tornem a la terra com a la primera part , tornem al timó, al fonoll, a la sàlvia- altrament dita l’herba de les dones -, a les plantes, a la natura que ha anat pintant les pàgines d’aquest llibre…
Tornen els astres, la lluna que ara serà: Lluna fèrtil p67 o serà imatge sensual :”Quan els meus dits són lluna/ i esgarrapen la paret del teu cos/ per dialogar-hi, tossuts i i tènues,/ I ja que he entrat en el món de l’erotisme he dir que la cloenda és una cloenda, feliç, potser menys apassionada que a les parts anteriors. Ara és l’erotisme de la complicitat que s’estableix amb l’altre al llarg del pas del temps.”Sospir quan recullo l’estrèpit/ de la tendresa als engonals/ p75 o bé “ He assaborit… el raïm blanc dels teus pits/ p77 Més sensualitat en versos com “ hi ha la cala breu i els petons que deixàrem dins les petxines”,71 o bé Revolts de plaer… dins de Mil pinzellades fúcsies fonent-se, /pessics de petúnies/ i la peresa adormida en un coixí florit..” També en “ descalça camino els colors del teu cos” O bé “ petons de vi per a l’oblit”- DÉU MEU!!!!, quanta tendresa respira l’erotisme d’aquesta dona!!!
I ja que he citat el color estrella, tanquem tota la gamma de blaus que ens ha acompanyat en aquest periple poètic: El blau: “blau silenci a les butxaques” “ … el teu jardí blau de tinta…73 “ he pintat heures blaves p77
En fi, els temes profunds s’amaguen dins dels colors com per exemple: el pas del temps, el retorn als inicis, la recuperació del passat a través del record, el plor i el dolor tots es van cosint amb fil transparent i s’integren en la tela dels diferents versos. És teva la feina ,lector, d’estirar el fil i entrar en l’ànima d’aquests poemes…
No vull acabar sense entretenir-me en un fruit que té el color vermell, que tanta importància ha tingut en aquesta obra. Juga l’autora amb una metàfora de l’ INSOMINI preciosa. L’ insomni que a les dones ens acompanya quan entrem a la menopausa és en aquí una magrana. Aquest fruit que el Jueus deien que tenia 613 llavors tantes com lleis tenia LA TORÀ, o bé els grecs que la posaven sempre en els seus convits o bé els egipcis que els enterraven amb magranes perquè simbolitzaven per ells el poder ja que si l’obriu pel mig té forma de corona. O penseu en el mite de Persèfone. La magrana símbol de fertilitat per excel·lència li ha servit a l’autora per parlar de l’ insomni , diu així:”Il·lumina’m les nits d’ametista,/ les nits sense somnis, les que compto segons de magrana o sorgeixo llençols del son de les heures”73 Meravellosa la imatge Marta.
Però acabem, el que bé comença acaba bé, diuen, i aquest llibre acaba molt bé. El final és un cant al RIURE amb majúscules, al riure compartit amb l’altre i el riure va cobrint el dolor, i la vida es va ordenant en aquests versos. Escolteu: El jardí ha trencat a riure amb tu/ i li han crescut, arreu, rialles./ …Rialles com un joc… com color de no pots aturar el riure/ -Quin és aquest color Marta?-
“El jardí es pentina amb la cadència del teu riure.” P69…” el vent que et despentinava el riure” p71 He assaborit el teu riure p77
Tanquem doncs amb un cant coral a les rialles i a la força de l’heura que ens arrapa a la vida. I ho fem des del goig, des de l’alegria que ens ha donat llegir els teus versos, des de l’alegria que s’escampa en la seva música, des de l’alegria de veure una dona diferent de la que obria l’obra, enrere queden la por i el dolor. Ara compartim amb tu rialles d’alegria, de maduresa, de sensualitat, de serenor davant de la vida que és difícil a voltes. Els teus versos són com un himne a l’Alegria de Beethoven, en el cor ,Marta, després de llegir les teves Dones d’heura la música i la felicitat s’escampen arreu i per descomptat també dins nostre.
Gràcies per la teva obra.
Gràcies per escoltar-me.»

Anna Ruiz Mestres

Deja un comentario