L’ombra de la Magnòlia

magnolia_ARA

Esmorzàvem a l’ombra de la Magnòlia centenària del jardí de la padrina, cada dia d’aquell estiu. L’últim nostre estiu. Tu llegies l’Ara i em comentaves, desvagat, notícies esfilagarsades. Jo comptava els centímetres que dia a dia les arrels de la Magnòlia eixien del terra. Fins que un esmorzar tu ja no  hi eres, les arrels havien esventrat el terra, i s’enfilaven amunt, amunt, engabiant l’arbre, la taula i tot el seu parament. I jo que volia esmorzar tant sí com no sota la Magnòlia, m’encongia i entrava de cantó, entre les arrels que havien trempat fins empresonar l’arbre, seia a taula, i com si res, abocava l’aigua calenta al te. L’Ara, obert a l’altre cantó de la taula, s’esquinçava tot d’una, i de cada bocí se’n feia una nova fulla i es clavava en el tronc nu de les arrels, per dissimular que ho eren. Jo fumejava passat mentre mastegava a poc a poc les majúscules A, R, A.

 

 

 

 

Deja un comentario

Your email address will not be published.