Llimar barrots a colps de vers

El poeta Manel Rodríguez ha escrit una ressenya a la revista Saó del poemari Escorcoll. 

Gràcies, Manel!

Marta Pérez i Sierra, Escorcoll. XXXVI Premi Manuel Rodríguez Martínez-Ciutat d’Alcoi. edicions del buc _ poesia núm. 17, La Pobla de Farnals, març 2019. Epíleg de Jordi Botella.

LLIMAR BARROTS A COLPS DE VERS

Quan la poesia s’engendra en les fondàries doloroses de l’experiència i les paraules busquen desesperadament l’equilibri que certes circumstàncies de la vida ens neguen; quan ens veiem impel·lits a enfrontar la malvestat i la desgràcia a un nivell on només arriba la força i transparència de la paraula; quan necessitem preguntar-nos els perquès, preservar i compartir els records més íntims, aixoplugar qui ha perdut la llar de l’esperança, donar veu a qui n’és privat, ales al caigut, perfum al malalt d’anòsmia, paisatge i horitzons al captiu; quan volem enderrocar els murs de la injustícia alçant la casa del llenguatge poètic… les retòriques de la banalitat salten pulveritzades. Naix llavors el que sembla tan espontani, fràgil i senzill i alhora tan meravellós com una obra de la natura, però que no és al capdavall sinó fruit de l’anhel més humà, de l’esforç i la perícia del poeta. No exagerem gens si diem que Escorcoll, l’últim llibre de Marta Pérez i Sierra (Barcelona, 1957) concentra les qualitats que fan la poesia gràcil i profunda alhora. El tema carcerari, personificat en la germana presa a Can Brians i a la qual, sota el nom d’Abigail, van adreçats els poemes en un diàleg dividit en cinc seccions (Vis-a-vis, L’alè de les cel·les, Barrots i vidre doble, De perfil i Cent vuitanta-sis passes d’anada i tornada) i un total de 49 composicions, és el motiu central des del qual s’eixampla, com els cercles que traça una pedra en caure a l’aigua, la història familiar de precisos detalls, des de la infantesa compartida, els pares i els estius, fins a la caiguda en el cercle infernal i l’alliberament del retorn final a casa. Tot inspirat per la voluntat de comprendre, acceptar i estimar la germana, condicions que preparen el camí de la llibertat.

El viatge al fons d’aquesta experiència, sent com és de caràcter poètic, es fa essencialment amb els ulls de la sensibilitat. El món sensorial de Marta Pérez és d’una exuberància extraordinària, construïda lluny de la lògica que regeix els moviments d’una societat espúria, injusta i cruel amb les persones més febles i crescuda en un territori que no pot violar l’escorcoll del carceller anònim ni l’ull escrutador de cap panòptic: l’olor com a clau del codi que defineix la vida i la mort. L’olfacte és el més primitiu, radical i directe dels nostres sentits, el que potser amb major força ens connecta amb realitats profundes que sovint escapen al control intel·ligent de les emocions. Podem dubtar d’una visió, però una olor rarament enganya, per a bé i per a mal. És curiosa, en aquest sentit, la proximitat lèxica entre les paraules gregues osmé, olor, i osmós, impuls. Per aquest camí, la poeta ens porta al paisatge de les sinestèsies, aquelles metàfores que recomponen per a la intel·ligibilitat poètica el que la realitat regla, confon i desvirtua, un territori fèrtil per a la investigació poètica: «el teu perfum es pinta de grocs pàl·lids», «l’aroma de la sal / als llavis», «l’aroma del perdó» («Perfum de Betània»), «als ulls inodors», «Alè verd», «Olor de vermell», «Olor de t’estimo», «olor gris perla». Gran part de l’esforç de comprensió i de la voluntat d’estima envers la germana es dedica a restituir-li el món d’olors de què l’han privada el captiveri íntim i el de la presó. I a través de les sensacions olfactives, la bondat del món compartit de la infantesa de les germanes que els poemes evoquen per ofegar aquella altra olor de la por, del zotal, el «color lleixiu» «al passadís del desordre», l’«Olor d’inadaptades», el «tuf de tancat», l’«agra desolació». El passat de fortalesa i vida comuna i el futur d’esperança, amb el seu alliberament dels sentits presos, front al present amarg del captiveri: ser lliure, ens diu la poeta, és tornar a aprendre a olorar les roses. Lluny del discurs pautat i alienant de l’ordre, de la raó de lleis i tribunals, Marta Pérez i Sierra alça el de les emocions i l’estima, duu la batalla per la dignitat de la germana (que és la dignitat de totes les dones preses) al seu terreny. Una altra arma l’ajuda en aquesta causa: l’oposició de dues formes antagòniques de diàleg, el càlid amb germana i pares i l’impersonal dels carcellers de veu imperativa. La paraula de Marta Pérez i Sierra, plena de saviesa i bondat, ve a omplir per les escletxes per on es filtra la bona poesia i des de la intimitat amatent i dolorosa i les raons personals els buits que en el cos social vol deixar la tenacitat cruel dels carcellers. Les circumstàncies històriques han volgut afegir aquest valor al valor del testimoniatge humà, pregon i únic que aquests poemes atresoren.

 

[Manel Rodríguez-Castelló, 1 d’abril de 2019.]

 

Deja un comentario