L’hivern a Corfú

L’hivern a Corfú (Males herbes, 2019) de Jordi Masó Rahola

 

El pianista i escriptor Jordi Masó Rahola continua la trajectòria literària amb la novel·la L’hivern a Corfú, després del seu èxit amb els reculls de contes Polpa i La biblioteca fantasma. La nova obra és una història plena d’humor i de critica social.

En Bertran Bartra, un home gris i amant de la rutina, ha guanyat un creuer pel Mediterrani en una rifa de Nadal. Ara viatja sol a bord d’un vaixell ple de tripulants esmunyedissos i passatgers excèntrics. Però el Pioneer of the Seas amaga un misteri inexplicable, un enigma que trasbalsarà el viatge del nostre antiheroi i que convertirà les seves vacances en un malson.

L’hivern a Corfú és una novel·la divertidíssima, amb personatges extravagants i situacions còmiques que malviu l’antiheroi Bertran Bartra com bonament pot i que reflecteixen la neurosi de l’home modern.  El domini de Jordi Massó del microrelat  afavoreix a enfilar aquest successos, un darrere l’altre, amb la coherència que demana la trama de la novel·la.  Aquesta societat nostra, neuròtica, a vegades irracional, massa egoista sovint, tancada en un micro espai com és un vaixell, exposada al criteri de Bertran Bartra, amb tota l’absurditat humana desplega, feta misteri, irònicament boja, es convertirà pel lector en una reflexió profunda del caos que ens toca viure.

 

 

 

 

El nostre Bertran Bartra no s’hauria embarcat mai en un vaixell com aquell si no hagués comprat un número de la loteria de l’empresa. Cada any, per Nadal, sortejaven un creuer per a dues persones pel Mediterrani. En Bertran procurava no participar-hi mai: els viatges el neguitejaven pels mateixos motius que semblaven engrescar tothom: no sentia cap curiositat per conèixer món, ni tenia interès a fer amistats o a viure aventures i l’avorrien els monuments, les catedrals, els museus. Es guardava molt de confessar-ho perquè sabia que aquella aversió no seria ben vista, però estava convençut que l’entusiasme de la majoria dels turistes per les visites culturals era fingit, i que una sola motivació els esperonava a vagarejar per les ciutats: que arribés l’hora de dinar per entaular-se i fer un bon tiberi. També detestava les excursions organitzades, amb els ramats que deambulen amb pas somnàmbul, liderats per un guia que, enarborant un estendard —com si capitanegés un esquadró de cavalleria—, els instrueix amb frases apreses de cor i repetides monòtonament dia rere dia. I no suportava la solidaritat entre els viatgers, aquella germanor que es torna més estreta quan es visiten països estrangers, la curiosa tendència a atraure’s i a agrupar-se que mostren els forasters amb un origen comú. (pàg. 13 – fragment de L’hivern a Corfú)

Deja un comentario