La dona de gris

La dona de gris (Llibres del delicte, 2014) d’Anna Maria Villalonga.

Vaig llegir La dona de gris en la seva tercera edició, febrer 2019, una activitat innòcua, aparentment, com la de seguir a la dona de gris i voler saber-ho tot d’ella. Tot plegat per conjurar la rutina. Per distreure’m. Però… em va passar com al protagonista de la novel·la, que les coses no van anar com ell esperava. Que llegir no vol dir només passar l’estona, i un fet que podia ser una poca soltada es va convertir en una història de pes, d’aquelles que no pots deixar de llegir, que t’admires de com està escrita. Una història intensa, una novel·la negra psicològica que t’interpel·la. Perquè jo pensava, com s’ho fa l’Anna Maria perquè trobi interessant seguir amunt i avall a la dona de gris? Doncs és una barreja d’humanitat, d’empatia vers els personatges, de delicadesa -no en va comença la novel·la amb una cita de la Mercè Rodoreda- i un molt d’ofici d’escriptora de novel·la negra que sap perfectament com plantejar l’acció. Però si no passa res! Només espia! I sí que passa, i tant que passa, i sense saber com ets l’home amb gavardina que un bon dia va decidir assetjar la dona de gris.

La dona de gris

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Anna Maria i jo

 

 

 

 

 

 

 

 

Deja un comentario