La bossa de seda

 

 

La bossa de seda d’Esther Vila (Gregal, 2018)

 

La bossa de seda és una novel·la negra situada en un entorn rural.

El llibre comença amb dues noticies aparentment deslligades entre si. Un tràgic accident de cotxe a Navata, al 1952 i la mort per intoxicació de bolets de tres membres de la mateixa família al 1970. La narració ens anirà portant a desxifrar que uneix a aquestes dues noticies.

 

 

La història que Esther Vila ens explica a La bossa de seda la coneixem a través de tres narracions allunyades en l’espai i el temps. La primera, situada al 2013, és el relat de la Gal·la Sant Gil, sobrevivent de l’accident de Navata al 1952, actriu retirada que contacta amb la Mercè Juanhuix i la seva amiga l’Elisa Dorca amb l’encàrrec de fer fotografies que han d’il·lustrar la biografia de l’actriu. La Mercè i l’Elisa són sempre protagonistes en els llibres de l’Esther, i segons diu l’autora, elles, pobretes, mai s’assabenten de la resolució del cas, això sí, són imprescindibles perquè el lector comprengui la trama. La segona, situada al 1972, és la història de la Candida, neboda de l’Àlvar, el conductor mort a Navata, recordem la primera noticia que encapçala el llibre. La tercera, situada al 1942, és la història de L’Àlvar i la Gal·la, els dos passatgers del cotxe de l’accident a Navata.

Amb el recurs d’anar endavant i endarrere en el temps, Esther Vila aconsegueix augmentar l’interès del lector i fer-lo partícip. El lector va desxifrant el misteri de La bossa de seda tot passejant amb la Camil·la o fent fotografies amb la Mercè.

El tractament del llenguatge està clarament diferenciat segons l’època. M’ha agradat especialment les descripcions, les d’interiors i les de paisatges. Descripcions clares i boniques, amb llum i color, jo en dirà tàctils. Inoblidable la biblioteca situada en el pont penjat que uneix els dos edificis del mas protagonista.

La biblioteca era una peça molt gran i molt clara, amb totes les parets plenes de llibres i una bonica llar de foc en un extrem, amb flonges butaques de cuiro al davant. Al bell mig de l’estança va veure un superb escriptori doble practicable per totes dues bandes […] una mena de rosetó, abastia tota la biblioteca d’una llum càlida i acollidora. (pàg. 17)

 

Vila desenvolupa un joc de pistes i conjectures que s’amplien en ser moltes en boca o pensament dels habitants del poble on tothom ho sap tot de tothom. El poble condemna o indulta segons s’estén el murmuri independentment de la seva veracitat.

És un llibre que t’atrapa, que fa bo de llegir. Amb màgia. Una història que t’obliga a pensar.

 

7 d’abril 2019

Deja un comentario