Primer premi del “I concurs de relats breus” del Tram.2007

L’any 2007 guanyo el primer premi del “I concurs de relats
breus del TRAM” i per Sant Jordi El TRAM publica un
recull amb els tres relats guanyadors i les dotze narracions
breus finalistes, entre elles, “El 21” de Mª Rosa Sierra,  l
a meva marona estimada.Això de compartir llibre per Sant Jordi no té preu!

Per llegir LA VIDA EN UN TRAM fes click aquí

Per llegir EL 21 fes click aquí

HISTÒRIES AL VOLTANT DEL TRAMVIA

 

LA VIDA EN UN TRAM

 

Fins que Déu ho vulgui, faig un cop al mes aquest mateix viatge. Surto del meu petit món de la llar d’avis, amb la sola companyia del bastó, per acudir a la cita amb el meu nét. M’agrada fer-ho. És un gran esforç,  les cames pesants i el cos feixuc no atenen a raons optimistes; se’m fa fatigós anar amunt i avall. L’esgotador passeig entre  la residència i la parada del trambaix se’m fa etern, però hi arribo contenta, assoleixo la meva meta, de moment…

M’acomodo confortablement, és la primera parada de la línia T1, Bon viatge, puc triar seient.

De camí cap a Barcelona només penso en el meu nét, el murri del meu nét, quina trapelleria m’explicarà? De quina xicota em parlarà? Es deu haver afaitat els quatre pèls que ell en diu barba? De quin joc d’ordinador em dirà que és un crack? I jo l’escoltaré cofoia i se’m passarà l’estona volant i quan, aclofada en el temps, ell digui: “iaia, que hauries de marxar o no arribaràs a l’hora de sopar” i del bracet m’acompanyi a la parada, Francesc Macià, aleshores s’obrirà no sé quin compartiment de la meva ment i els records començaran a desfilar encara més ràpid que les parades del Tram. El meu nét marxa quan està segur que jo m’he assegut còmodament; ell ho ignora, però em deixa amb la meva vida. Sola? Acompanyada? Depèn de com es miri. La meva vida desfila en el mateix ordre que el recorregut del trambaix.

Transport en el temps.

Francesc Macià, Calvo Sotelo, en aquells temps. Tenia disset anys, ai!, Déu meu, qui ho diria que jo he tingut disset anys! També esperava un tramvia aleshores, el 66, la línea de Plaça Catalunya a Sarrià, que travessava  la Diagonal aleshores. Entre petons i abraçades l’esperava, mig d’amagat darrera la  marquesina, el meu xicot i jo, mai arribava l’últim petó…, però sí el tramvia.

L’Illa, Numància. M’escapava de la feina els migdies del dijous per anar a dinar amb el meu xicot, aleshores ja el meu promès, a un restaurant molt bufó del carrer Taquígraf Garriga, no sé si encara existeix, segur que no, tot canvia tan de pressa. Jo ho hauria fet cada dia, però ni la feina ni les pessetes no ho permetien. Era una festa entre setmana, un premi, també un estímul i un consol.

Maria Cristina, Pius XII, Palau Reial,  Zona Universitària. Vàrem fer la carrera en horari nocturn a la facultat de “Filosofia y Letras” de la plaça Universitat. Estudiàvem junts els caps de setmana; any rere any, llibres, amoretes, apunts, la mare vigilant, la memòria que es perdia entre petons robats.

I ens llicenciàrem, tots dos. Jo vaig treure oposicions i em vaig dedicar a la docència. Ell no va deixar mai  l’empresa d’assegurances on va entrar amb setze anys.

Avinguda de Xile. On ara hi ha l’hort urbà, un espai dins la ciutat per conrear, al camí de  Torre Melina, veníem a berenar el meu home i jo poc després de casar-nos, els diumenges, i després passejàvem de bracet el nostre amor fins al cinema de barri “Joventut”, de sessió contínua, la seva programació doble ens traslladava a un món aliè. Era una festa de no dir!

Sant Ramon. Can Rigal. Carrer enllà, a l’Hospitalet, hi havia el primer institut on vaig treballar. Ja no hi és. Calia ampliar el centre escolar i fou necessària tota una remodelació. Els alumnes varen anar a altres centres; els docents, on ens varen admetre; jo, a l’Ignasi Iglésies, a Cornellà. Mai no ho hauria dit, que aquell fet canviés la meva vida!

Ca n’Oliveres,  Can Clota,  Pont d’Esplugues. El meu amagatall. Darrera l’antic ajuntament d’Esplugues, en un carrer de cases humils, vaig conèixer la passió, totes les passions, la de l’amor i la de la por. Al segon pis d’una d’aquelles cases vivia … Si un sospir fos paraula, si un sospir signifiqués quelcom més que cansament o dubte, sospiraria per explicar com era ell. Fou el meu amant.

La Sardana,  Montesa,  El Pedró,  Ignasi Iglésies. El vaig conèixer fent de mestra. Ell era el pare d’una de les meves alumnes; vidu, alt, atractiu, amb uns ulls negres desafiants i un posat sempre curosament descarat. Malgrat que jo era casada i amb dos fills no me’n vaig saber estar; tot el que digui per justificar-me només seran excuses, l’única veritat és que em va fer perdre el senderi, vaig embogir per ell. Foren cinc anys de mentides per veure’l, cinc anys sense dies ni nits, només ell i el seu cos magre. I després, la Mª Rosa.

Cornellà Centre,  Les Aigües. Quan va néixer la Mª Rosa, el meu home va voler que ens traslladéssim a viure a Cornellà, “perquè tu estiguis més a prop de l’Institut”, va dir; sabia que havia d’allunyar-me d’alguna cosa però no de què. No els ho vaig dir mai, ni a l’un ni a l’altre. Tant se val, pensava, ja te’n sortiràs, em repetia.

Fontsanta i Fatjo. També vaig deixar l’Ignasi Iglésies per confirmar al meu amant que no el volia tornar a veure, que sí que volia, però que no podia;  m’ho hauria llegit a la pell, que la Mª Rosa era filla seva, i jo coneixia el meu home, si em separava em prendria els nens i això sí que no. Al Fontsanta m’he jubilat.

Bon Viatge. Els meus fills ja són grans; de néts només en tinc un, el fill de la Mª Rosa. Ell em recorda que la passió és un viatge sense retorn. El meu home i jo, en veure’ns grans, vàrem decidir anar a viure plegats a una residència de Sant Joan Despí. Ja fa dos anys que hi som i fins que Déu ho vulgui.

Marta Pérez i Sierra

Deja un comentario