Finalista Raimundo Ramírez de Anton, Terrassa 1999

Quatre anys després del primer premi de la meva vida, l’any 1978, en Joan Antoni i jo ens varem casar i tinguérem dos fills, l’Adrià i l’Agustí.

L’Agustí sovintejava l’Hospital de Sant Pau, el seu cor trapella s’accelerava, i li vaig escriure un poema que anys després quedaria finalista. La meva amiga, tieta adoptiva, Empar Marzal de Segura, va fer-me un quadre de ceràmica per materialitzar el poema: un son de ratlles de tots colors on dos cors es confonen, el meu i el de l’ Agustí; vaig patir molt aquells anys i curiosament la ceràmica es va trencar una miquetona en el que simbolitzava el meu cor.

Si vols descarregar-te el poema sencer fes click aquí