El so de les nines

 

EL SO DE LES NINES

A Mar Santiago Hortolà
i la seva creativitat sense límits.

 

L’osset gris, la nina rosa, el mico carbassa, la gateta blanca. La Pepossa. L’ós menut i la girafa. L’aneguet i el lleó.

Tots els ninos i els peluixos sobre el llit de la Mar, un al costat de l’altre. Polits. Alineats. La nena se’ls mira cofoia. Cada un d’ells porta el seu nom penjat del coll, escrit en lletra infantil en una medalla rodona, de cartolina, amb una cadeneta trenada, de llana. Fan goig! Se les estima, les seves joguines, són els seus amiguets. Són ben vius, només els falta parlar.

La Mar imagina que quan dorm o quan marxa a l’escola, les seves joguines cobren vida i, tranquil·lament, dialoguen entre elles. Hi ha pel·lícules on passa, i algun conte que li ha explicat l’avi. Podria ser! Només cal una petita empenteta! La Mar voldria que, en aclucar els ulls, la seva habitació fos una festa, un desori de xerrameques, on tots els ninos diguessin la seva. Imagina que s’adorm i que potser parlen d’ella, o dels jocs que comparteixen. O potser els peluixos tafanegen sobre les seves cosetes; que si la Pepossa sempre va amb la Mar en bici, que si l’osset menut és un rebec, que si això, que si allò…

La nena es deleix perquè les seves joguines parlin. Per això, tot sovint, les col·loca ben posades sobre el seu llit i els hi dóna veu. Ella és la veu xisclaire de la gateta, la veu gruixuda de l’elefant que li respon. Després, la veu fina de la nina rosa, i tot seguit la rogallosa del lleó o la monosil·làbica del llaminer osset gris. Quan ho fa, ella, la nena de carn i ossos, és com si no hi fos. Desapareix, i a l’habitació sols hi resta la seva imaginació, el seu do, el seu poder, el que fa que les seves joguines parlin.

 

La Mar juga a fer realitat els seus somnis: tots els seus amiguets ben a la vora d’ella, de festa, parlant i rient divertits.

 

Un dia que la seva mare estava molt enfeinada cuinant i no es fixava gaire en el que ella feia o no feia, va decidir enregistrar un d’aquests diàlegs fantàstics entre les seves joguines. Ella va ser el pare ós i l’osset menut. Va ser la nina i el lleó. De nou es va multiplicar en les veus dels seus petits amics de pelfa.

Molt satisfeta del resultat, si volia fer realitat el seu somni, si volia que els ninos cobressin vida quan es creien sols, només li calia engegar la gravació i sortir rabent de l’habitació. Des de darrere la porta, arraulida a terra, amb un somriure de satisfacció als llavis, escoltava com les seves joguines parlaven quan ella no hi era.

 

Nota: imatges extretes de Google.

 

 

 

 

 

 

 

 

Deja un comentario

Your email address will not be published.