El petó

_MRV3286
Ja no era el Sarrià de la Rodoreda, ni tan sols el de Foix, però era el meu i tenia el seu deix quan hi transitava. El vaig omplir d’adolescència. Dalt d’un dels seus carrers costeruts hi vaig deixar el meu primer petó. Aleshores, aquell espai era un bosquet, esbarjo d’un col·legi major, refugi d’estudiants enamorats. Avui hi ha pisos d’alt nivell. Edificis amb parterres i porter. Han desaparegut els pins que m’acolliren i l’ombra del director d’institut que m’amenaçà de cridar els pares si seguia petonejant-me amb els ocells d’aquell bosc menut. Aquell director que, en renyar-me, em senyalava amb l’índex acusador els llavis marcats amb les cicatrius rosades dels becs.

Un dels porters diu que no aconsegueixen ajustar mai del tot les calderes, que sempre se sent un sorollet somort: muac, muac, muac.

Deja un comentario